En plena celebració dels 40 anys de la recuperació de Les Santes, és hora de fixar-se en com ha evolucionat el model de gestió de la Festa Major mataronina. Una festa que, en el format que va començar a adquirir fa quatre dècades, tenia com una de les seves peces fonamentals la participació ciutadana. Les Santes les feien els mataronins i mataronines, amb l’acompanyament i el suport de l’Ajuntament. Colles, comparses, entitats i col·lectius, reunits en un dens entramat de comissions (d’imatge, d’actes de foc, infantil...) que ideaven, organitzaven i s’encarregaven de l’execució de pràcticament tots els actes del programa. Ocupant-se de tot, fins a l’últim detall, des del disseny general a la neteja final, des de portar les figures a recollir les tanques o servir les begudes; tot des del més estricte voluntariat. 

“La gent va a veure quina és la programació que els tècnics de Cultura han treballat, enlloc de ser quelcom que hem decidit i elaborat entre tots”

Bona part d’aquest model segueix vigent: sense els mataronins que s’hi impliquen a fons, la festa no existiria. Sense els centenars de voluntaris que ajuden en tot el que poden, res seria possible. Però en els darrers anys, com ja fa temps que porten denunciant moltes de les persones més implicades en la festa, el model està canviant, prenent una direcció que els preocupa ostensiblement. Avui, assenyalen, Les Santes són una festa promoguda sobretot des de l’Ajuntament, en concret des de Cultura, i el ciutadà assumeix cada cop més un rol passiu, adaptant-se a les directrius del consistori, reduint la seva col·laboració a tasques importants però no troncals, o simplement convertint-se en un mer espectador. 

“L’Ajuntament de Mataró es presenta arreu com un model a seguir en el foment de la participació ciutadana, però en el cas de Les Santes, punxa”, afirma Dani Álvarez, músic del grup La Coixinera, programador d’actes culturals, membre de l’associació cultural I 15 i autor del llibre sobre la Festa Major titulat ‘No n’hi ha prou’. Àlvarez lamenta que avui en dia “la gent va a veure quina és la programació que els tècnics de Cultura han treballat, enlloc de ser quelcom que hem decidit i elaborat entre tots”.

plenari presentació cartell

Un diagnòstic en el qual hi coincideix Pol Bartrès, vinculat durant molts anys a l’organització de la Festa des d’àmbits com la comissió infantil. “Quin model volem? Un de fet per la ciutadania, o promogut per uns experts tècnics que fan la festa a la seva manera en base a criteris econòmics i de tendències? La realitat és que anem cap aquesta segona via”, constata. Josep Rodri, dramaturg mataroní i un històric de la Festa Major vinculada a ella des de moltíssims àmbits, rebla el clau. “S’ha buidat de contingut la Comissió de Les Santes, que ja no pren decisions importants sinó que li venen donades”. Però, com s’ha arribat a aquesta situació? I quines conseqüències pot tenir per a la Festa Major mataronina? Les Santes han deixat de ser del poble?

“És molt difícil que surtin noves idees d’actes i propostes si no hi ha noves generacions a qui es doni veu perquè les puguin aportar”

Els temps han canviat
“Sempre hi havia hagut uns ideòlegs que tiraven del carro, però la sensació era que entre tots ho decidíem tot, de la festa”, recorda Àlvarez. “L’organització no era pas perfecta –afegeix Bartrès- però tothom podia dir-hi la seva, aportar idees”. Rodri recorda que eren els propis mataronins els que escombraven la plaça després del ball de Festa Major. “Però perquè havíem sigut nosaltres, mataronins, qui havíem decidir fer aquell ball i qui l’havíem organitzat”.

La festa emanava de la ciutadania; durant els primers anys de la festa recuperada, ho feia de manera molt directa, amb tantes ganes i il·lusió com, sovint, precarietat i fins i tot imprudència. “Amb el pas del temps la festa s’ha anat professionalitzat, per dir-ho d’alguna manera, i a vegades amb resultats molt xulos”, apunta Bartrès. En el seu record hi figura l’organització de la Xeringada, amb abeuradors “que repartíem nosaltres mateixos i amb la gent que era ruixada des de les cubes, en un autèntic campi qui pugui”. Avui aplaudeix el format de l’Esquitxadeta de Colors, molt més organitzat i elaborat. “No es tracta pas de dir que tot el d’abans fos millor que ara”, constata. 

sala seguretat nit boja

Però hi ha un revers obscur en aquesta evolució. Tothom coincideix en apuntar que l’enduriment de les normatives que regulen l’organització d’actes massius a la via pública, pel que fa a qüestions com la seguretat o la tipologia de recintes, ha suposat un canvi de paradigma molt important en l’organització de la festa. “Els temps han canviat i les mesures que es requereixen són diferents a les de fa 40 anys, això ja ho entenem”, apunta Rodri, “però avui la infraestructura i la seguretat s’ho mengen tot, ens gastem més diners en ella que en els actes en si”. Especialment durant la darrera dècada, la principal preocupació del consistori respecte a Les Santes s’ha centrat en garantir les condicions de seguretat dels seus actes principals i massius, sense que aquests perdessin la seva essència. Un equilibri molt difícil, que ha comportat mesures complexes i en ocasions polèmiques com ara la sonorització del Desvetllament Bellugós, el canvi d’emplaçament de la Ruixada, el control d’accessos al casc antic durant la Nit Boja, o la programació alternativa del 25 a la nit, entre d’altres.

“No hi ha capacitat de decisió per part de la gent del carrer, dels col·lectius: tot es fa des de l’Ajuntament i la participació ha esdevingut testimonial”

Es viu, segons molta gent involucrada en Les Santes, en una dictadura de la normativa, que marca què es pot fer i què no a Les Santes, un sentiment molt diferent al que es vivia amb la Festa als anys 80 i 90. I aquí és on, segons les mateixes veus, l’administració pública pren molt poder en detriment dels ciutadans. “Tal i com està pensada la Festa en el dia d’avui no hi ha capacitat de decisió per part de la gent del carrer, dels col·lectius: tot es fa des de l’Ajuntament i la participació ha esdevingut testimonial”, constata Àlvarez, que considera que “això ja li va bé al consistori, perquè és molt més fàcil decidir per tu mateix i després comptar amb una ma d’obra pencaire per executar-ho, que no haver de fer el paper de gestionar preses de decisions col·lectives”. Rodri, la veu més crítica de les tres consultades, és més directe: “a Cultura hi ha un seguit de gent que és la que ho decideix tot, i punt”. 

tanquesseguretat

Tots ells coincideixen en assenyalar que al consistori li ha faltat cintura i imaginació per saltar-se els obstacles i ser capaç d’adaptar-se a les noves normatives més exigents sense córrer perill de perdre el model festiu de Les Santes. Consideren que les víctimes de tot plegat no són tan sols aquelles persones o col·lectius que volen implicar-se en l’organització dels actes i a qui avui no s’escolta prou; apunten al conjunt de la ciutadania que gaudeix de la festa, ja que de tot plegat se n’ha desprès una manca de noves idees i propostes que ha repercutit en un empobriment del programa de Les Santes. “Hauríem de ser capaços sempre de fer propostes noves, d’aventurar-nos amb nous actes, però aquest atreviment per desgràcia avui ja no hi és, i això es deu a que no es dona prou veu a la gent”, afirma Bartrès. 

Manca d’idees
La comissió infantil en la qual col·laborava Bartrès, que hi va entrar com a relleu generacional dels primers membres de la mateixa comissió, des del món dels esplais i dels caus, va treballar durant molts anys en tota mena d’actes, alguns de reeixits i d’altres de fallits, que van fer que cada any el programa de Santes es veiés sacsejat de noves propostes, quelcom que es troba a faltar avui. D’allà en van sortir idees tan fructíferes com la Tarda Guillada, avui indispensable a la festa. 

“Les Santes no es poden convertir en un festival amb escenaris on hi passin coses decidides només per tres persones des d’un despatx”


Però si es repassen els darrers anys de la festivitat, costa trobar-hi la irrupció de grans novetats, les quals solen arribar en forma de notícies vinculades a les infraestructures (aquest 2019, el nou escenari a l’Espigó) o a mesures de seguretat i canvis d’escenaris. El No n’hi ha prou, nascut l’any 2007, és l’últim gran nou acte de Santes, deixant de banda el Dissantes. Aquest últim va néixer de la mà d’una entitat privada i, si bé ha estat tot un èxit i els mataronins l’han fet seu, sorgeix d’uns esquemes diferents. “És molt difícil que surtin aquestes idees si no hi ha noves generacions a qui es doni veu perquè les puguin aportar”, resol Bartrès, que alaba la feina realitzada pels tècnics de Cultura, que considera que “coneixen molt bé la festa i se l’estimen moltíssim”, però tem que Les Santes “puguin perdre personalitat” sense la feina activa de les comissions. És a dir, de la gent disposada a aportar idees i fer-les realitat.