La Comissió d’Imatge de Les Santes és un ens que treballa cada any per debatre i consensuar les persones responsables del cartell de la Festa Major i de l’exposició fotogràfica. A diferència del que passa en altres municipis, aquí no hi ha concurs públic, sinó que és una comissió d’experts qui decideix els encarregats que pertoquen. Per les seves mans han passat 38 cartells d’artista i 25 fotògrafs. Però, qui són els membres de la Comissió?

Els noms concrets no s’acostumen a conèixer, ja que són representants de diverses entitats vinculades amb l’activitat artística de la ciutat. La d’aquest 2019 està formada per: un membre de Sant Lluc, un de l’Associació per a la Cultura i Art Contemporani de Mataró, un de La Destil·leria, un artista que hagi fet el cartell, un fotògraf que hagi fet l’exposició i un membre històric de la Comissió de la Festa Major.

“A vegades els debats són intensos, però un cop s’escull algú, es va a mort amb l’elecció” (Antoni Luis, Associació Sant Lluc per l’Art)


Tots ells s’encarreguen de formular propostes de persones que per trajectòria i mèrits puguin rebre els encàrrecs previstos, i la trajectòria d’elecció ha deixat tries de tot tipus: des de figures reconeixibles i de prestigi i d’altres menys conegudes pel públic general. Com a dada curiosa, l’any 1984 es va provar de fer un concurs obert. Va quedar desert i es va produir el cartell a partir d’una fotografia.

“A vegades t’emportes sorpreses”
Antoni Luis, president de l’Associació Sant Lluc, ha format part de diverses edicions de la comissió com a representant de la seva entitat. “Cadascú porta diversos noms, amb informes i documentació i defensa per què hauria de ser algun d’aquests noms”, explica, per seguir: “Llavors s’origina un debat i després es comencen a fer votacions; el que suma més vots és l’escollit”. Luis explica que Mataró per sort “troba artistes a cada cantonada” i que per tant, “sempre hi ha debat i mai fem curt”

.El president de l’Associació Sant Lluc recalca que no tenen una línia a seguir a l’hora d’alternar entre figures més clàssiques i amb trajectòria i d’altres més emergents i trencadores, però que el temps ha permès a la Comissió anar “variant” les seves eleccions. “Clar que la novetat i l’artista novell agrada, però també que hi hagi creadors amb reconeixement i renom; de fet, acostumem a tenir debats intensos, però sempre o gairebé sempre s’arriba a un consens”, descriu. A més, afegeix, quan “hi ha un nom, la gent és assenyada i un cop escollida la persona, es va a mort amb ella”.

construïnt el cartell

El Cartell de Santes és una obra totalment lliure, on l’artista expressa el que sent i com ho sent des del seu punt de vista. “No ens hem posat mai les mans al cap, però a vegades t’emportes sorpreses del resultat final de les obres; pots conèixer la trajectòria de qui has escollit, però mai saps del tot per on sortirà; de fet el primer sorprès molts cops és el propi artista escollit”. Però si hi ha una cosa que fa sentir orgull al propi Antoni Luis i als membres de la Comissió, és saber mantenir el secret fins a l’últim moment: “S’avisa mesos abans, el projecte tira endavant i finalment es presenta; és de celebrar que tot es mantingui en el més absolut silenci, la gent que ho sap se’n guarda d’explicar-ho”.

“Amb Parés va explotar el debat i l’expectació pels cartells, una polèmica que va minvant perquè cada cop són més inofensius” (Pere Pascual, crític d’art)

Parés i l’explosió del Cartell de Santes
Pere Pascual (PIC), crític d’art, relata que durant els primers anys, el cartell s’encarregava directament, però que l’explosió del fenomen (mataroní, però fenomen al cap i a la fi) arriba amb el Cartell de Parés (1993). “De fet, era l’anti cartell perquè el va fer apaïsat, però col·locar els nans i les figures va ser una explosió i va donar-li l’impuls que té ara el cartell; la polèmica santera arriba a partir d’aquí: saber com serà i qui el farà”, assegura. Això sí, una polèmica que considera “cada vegada va minvant més perquè els cartells que s’estan fent son innocus”.

De fet, les crítiques i la divisió d’opinió són tant volàtils i canviants que Mataró n’ha vist de tots colors. “Triomfa el cartell referencial; els gegants són una garantia. Quan la Mònica Vilert va fer el cartell, no va agradar. Quan es va dir que el que es veia era un volt de la capa de la Geganta, ja hi havia un element referencial i va agradar de cop”, relata PIC, que conclou que si bé aquest és el tipus de cartell que agrada, “la realitat és que els millors són alguns com el de Martí Ansón (possiblement la darrera gran polèmica) o el de Jordi Cuyàs, que posava dues dones brindant amb una copa. Alguns van dir que havien convertit les Santes en prostitutes!”. 

El que està clar és que en Robafaves sempre convenç: “Marc Prat va fer un cartell d’un puny aguantant una espasa i un regalim de sang, podria haver estat més de Joc de Trons que de Santes, però va agradar molt”.

Què és un bon cartell de Santes?
Pel crític d’art, un bon cartell de Santes és “un cartell d’artista, diferent als altres i no de disseny. Són coses diferents. Crec que és clau que l’artista faci el que sap fer, i no altres coses perquè no s’atreveixen, com el de Simon: el seu traç es veu clar... Fins que hi va posar els ninotets”. “Per això, quan veus el de Parés o el de la Laia Arnau saps que és d’ells, i aquest és el gran valor que ha de tenir el cartell de Santes”, resol. De fet, Pascual creu que això ha de ser així perquè, sense anar més lluny, el de la Festa Major és un anti cartell en sí mateix: “Els cartells són per anunciar una cosa que no se sap a qui no ho sap, mentre que el de Santes és per una cosa que tothom coneix i que s’anuncia a qui ja ho sap”.

En tot cas, el crític d’art considera que és bo que no sigui un concurs públic. “A molts llocs on es fa per concurs, acaben sortint obres molt deficients perquè s’hi presenten professionals, i al final en una Festa d’Andalusia i en una de Navarra hi ha dissenys similars canviant cavalls per toros; a Mataró, com a Barcelona o Lleida, funciona per encàrrec. Només cal canviar una cosa, que el cartell no es faci ni es valori segons si queda bé a la samarreta; és un cartell, no un estampat. Per això estaria bé que hi hagués una tercera elecció, la de qui dissenyarà el marxandatge i tots contents”.