Salvem el moniato blanc!

Hi ha poques frases de plaça que facin tant de mal com quan el pagès o la fruitera (o a qui sigui que li compres) et diu “ui, ja no se’n troba, se n’ha perdut la mena”. Segurament els compradors que som majoria, transeünts de parada i poca reflexió, ens passa per alt. Mirem què hi ha, com a màxim preguntarem per una varietat que no veiem, preguntarem el preu i tira milles. Però hi ha també la tipologia resistent, que busca i busca i es resisteix a deixar de tenir allò que li feia gràcia i que abans per aquest temps o aquesta altra temporada no faltava.

De varietats i d’oferta, però, se’n perd. Se’n perd la mena, que es diu. Són petites catàstrofes que laminen la cultura gastronòmica compartida, exemples concrets d’allò del peix gros i el peix petit. Derrotes compartides que en molts casos són sordes o silenciades. Una de les fefaents, segurament irreversible, retorna cada any en el trànsit tardorenc en el que ens fem accentuats compradors de moniato. Tot i que ja hem reivindicat més d’una vegada que l’associació d’aquest a la Castanyada i contorn temporal és un error, sí que és ara quan qui recorda els moniatos d’abans i veu que no se’n troben, pràcticament, pot tirar de melangia ensopida i enyorar el moniato d’abans. El moniato que era blanc.

Aquí pertoca anar a la nomenclatura, per què pot ser sorprenent. El que tots comprem i mengem per moniato, d’interior i carnositat taronja i gust dolç no són realment moniatos, són batates. Què us sembla? Si voleu hi torno: els moniatos no són moniatos. Perquè els moniatos eren blancs de dins. (I deixo instants de reflexió).

(Passen els instants de reflexió). Què us empatolleu de moniato blanc? Què t’inventes, d’on surts tu ara? Calma i serenor. En aquesta secció també som gregaris de les causes perdudes i ens paguen per articles com aquest.

Encara se’n troben, pocs, algun: salvem-los

El moniato blanc és una espècie diferent, cosina germana del que s’ha acabat imposant i consumim i venerem com a únic moniato. És tant senzill com entendre que hi ha varietats i que no fa pas gaires dècades el que era preponderant era el blanc. De presència i aspecte més ferm, segurament. De carnositat una mica diferent i sobretot de colors i gust diferencials. Tonalitat blanca, amb aires tendents del groc quan els cous si vols. Un blanc amb aires orgànics, de terra. Però blanc. I el gust? Molt menys dolç. Menys llaminer que el taronja que ha acabat guanyant la partida.

No és que hagi desaparegut, el moniato blanc. Se’n cultiva i se’n pot trobar. Però poc. Anecdòtic. En poques parades el tenen i en alguna sembla com si l’amaguessin. Noble art el de prioritzar producte visualment, el de les parades de sempre. Quan els supermercats hi van amb les tàctiques, els pagesos fa temps que en tornen.

El moniato blanc resisteix, sense premsa favorable ni promoció. Amb l’oblit involuntari o desconeixedor de la gran majoria de la població, sense quota d’alineació als menús: ni fregit ni cuit. Eclipsat del tot per la batata que fins i tot li lleva el nom primogènit. Aguantem-lo, cuidem-lo, demanem-lo. Salvem el moniato blanc. Com a mínim intentem-ho perquè salvar els fruits com l’Espriu va dir-nos que havien viscut per salvar-nos els mots.