La rata potser és lletja però es menja i és boníssima

Rata és un nom, un concepte, i un adjectiu eminentment lletjos i dient-ho no estem pas descobrint la sopa d’all. La rata, el rosegador de les clavegueres i la merda, és segurament l’animal més odiat de tots. El colom que no vola, li podríem dir ja que a l’altra gran plaga urbana se li sol dir, despectivament, rata que vola. Ser un rata és ser un garrepa, devot de la Mare de Déu del puny tancat. I no pas en simpàtic: no està bé ser un rata. Rata sona malament, com impropi. Curt i desagradable, un exabrupte. Lletjor, molta lletjor.

La rata però no només és l’animal que ens fa fàstic. De lletjor fins i tot superior però immersa en el medi marí, la rata és un peix especial. Desagradable de vista, viscosa i com mal feta. Amb un morro aixafat i mirada monstruosa. D’espines prominents i presència poc agradable. Pròpia de fons i roques, nostrada al mediterrani. Però la rata tot i que fins ara sembla haver estat feta per fer-nos la guitza resulta que és d’aquells peixos que tenen un regust propi. No és el secret de res però pot ser l’ingredient de molts bons plats. Suquets i romescos, per exemple. Però també se la pot menjar tal com ve. 

Recerco que la rata “viu als sorrals i fons fangosos, entre els vint i els cent metres, i es pesca per arrossegament. Viu soterrada a l’arena i posseeix una espina molt forta a la part superior de l’opercle que pot fer molt de mal. Té un òrgan elèctric darrere el cap”. Té una carn blanc bona, i un gust exquisit i intens. Per això se la sol associar a les calderes, sopes i bullits de peix. 

Molts cops ignorada

Un dels mals d’aquests temps que corren, que tot va a preu fet i massa vegades no dediquem ni l’atenció ni el tracte que exigeixen ni a la compra ni a la cuina, és perdre cultura i coneixement gastronòmic. De rates n’hi solen haver a les peixateries, no és estrany. Però com que són lletges o no tenen pedigrí, ai las: el gran públic hi passem per davant sense parar-hi atenció.

Aquesta escena és habitual i passava a la peixateria de la meva àvia la setmana passada quan ella, que té bon ull, va alegrar-se de la presència de la rata. El peixater li va explicar que era la primera persona en tot el matí que li feia cas, a la rata. I que tant per tant li regalava, ja que la compra anava més enllà. Aquesta és l’anècdota prèvia que justifica que em trobés la rata a taula. Potser per primer cop. Però deliciosa.

Només sentir que entrava a casa, l’àvia em va fer la broma: “avui dinaràs rata!”. L’havia fet al forn, mira que senzill i si es vol que rupestre. Va quedar feta, ben feta. I menjar-la va ser un exercici d’aquell de salabror gustativa excels. Una senyora rata que, a més, guarda com a estrelles els seus ous. Bombons de gust de mar, intensos, deliciosos i inconfessables. Qui ens sabrà dir aquests secrets i característiques (que si els ous, que si la rata o l’aranya pel suc) si sempre acabem allà mateix, quan anem a comprar peix? Visca la lletjor i el seu gust!