La gràcia dels torrons de tota la vida

"I've seen things you people wouldn't believe…”, que diuen a Blade Runner. Sí, hi ha coses que hem vist que molts ara no se les creurien. Hem vist quan el pollastre era més car que el bacallà o quan el gintònic era només gintònic i no haver d’escollir una ginebra i una tònica. Aquell gintònic sòrdid de got de tub sembla mentida que sigui el mateix que l’ofrena a la pedanteria i la filigrana en la que alguns converteixen el combinat. Hem vist quan els cambrers eren cambrers i hi havia wiskeries, quan no existien gastrobars i quan s’esmorzava o es feia el vermut, però no sabíem què era un brunch d’aquests que ara estan en doina.

Baixar a la botiga o al supermercat ara, en febre de llumetes nadalenques, és sinònim de l’escampall de producte dolç i de temporada més cridaner i extensiu del calendari. Hi ha unes esteses de torrons, panettones, xocolates, caramels i neules que semblen barricades d’Els Miserables de Víctor Hugo. En algun cas faria falta una brúixola i perspicàcia de criatura sortida d’un cau escolta per desfer el laberint d’algun supermercat.

Hi ha coses que molts ara no es creurien i que tenen a veure amb aquesta frenesia desfermada. I és que fa anys (i panys, quan ens n’anem enllà en el temps sempre diem això d’anys i panys) els torrons eren pocs i simples, de gustos concrets i no aquest ventall inacabable de variacions, invents, gustos, exotismes i equilibris que veiem ara. Sí, no cal anar a l’edat de bronze per recordar quan no existien torrons de gintònic (abans en parlàvem) de te, de papaia, pistatxo o de llimona i taronja amarga.

Som fanàtics d’aquesta investigació permanent, de l’originalitat i l’ocasió única, de l’inconformisme dels mestres pastissers que tenim a la vora, del repte que entomen de sorprendre, investigar, fer, tastar, repetir i perfeccionar. Sí. Però també volem ser partisans de la cosa clàssica i ancestral que suposen els torrons que sempre hem recordat iguals a taula, dels gustos que sempre han tingut les postres de Nadal. 

Unes postres en forma de plata, amb els torrons disposats. Quatre tipus, com quatre asos en una baralla de cartes ciompletant la filera del solitari. En primera instància l’aparició et sembla sobrera, perquè pots estar tip per la fartanera lògica del dinar o el sopar de torn. Sense presses, però, et captiva un o l’altre aspecte i la temptació quan te l’acosten o quan et pregunten sempre és recaure en “l’un de cada” més rutinari i sincer, que potser voldrem amanir amb una queixa més cosmètica i impostada que real sobre la mida del tall proposat.
 

Tanquem els ulls i visualitzem la plata i en ella els torrons de tota la vida

• El de iema: delicat, tendre, dolç, de carnositat flàccida. Homenatge a l’ou i als sucres i als plaers. Vigileu que tenen vici i que fan de bon puntejar amb la neula, com farcint-la. Hi ha autèntics catedràtics de com ha de ser perquè sigui bo de debò (i també teories tiquis miquis) i teoremes que expliquen que el millor és congelar-los i descongelar-los. En tot cas, frescos i artesans són immillorables. Els que es feien a Can Miracle i a Can Joan eren imbatibles, per tant a Mataró els podeu buscar en els seus hereus directes o indirectes.
   
• El de xixona: aquí podem trepitjar ulls de poll si realment anem estabornits de la fartanera d’algun dinar. Som davant un clàssic que tot el que té de tupit ho té de calòric i contundent, un conglomerat d’avellana que és plàcid fins i tot d’engrunar. Hi ha famílies que tenen l’hàbit de fer quilòmetres per anar-los a buscar d’allà on sempre els han pres. Aconsellable i pertinent sempre el cava o la copa a prop perquè poden fer tossir. Sol haver-hi qui diu que no n’hi ha per tant, amb la xixona i el que eleva la categoria: el torró de debò és aquest i la resta són versions, dirà.
   
• El de xocolata: encara que ens ho vulguin fer veure o creure no, no tota la vida hi ha hagut el torró de xocolata amb llet i arròs, dolç, bo, llaminer i punyetero com ell sol. Del Suchard i imitacions ja se’n parla prou, el clàssic de xocolata és el d’aquell gruix de dit gros, fet amb fruits secs (sobretot ametlles) embolcallada d’una xocolata bona. Amb un tacte com sec, menys amorosit que els més comercials però alhora més adient, com cosí germà del de xixona.
   
• El d’Alacant: també conegut com “el dur”. és imprescindible. Agramunt no és pas a Alacant, però es reivindiquen amb raó com a melic del món d’aquest torró. En aquest cas, tres comentaris a fer. L’un, que la manera de trossejar-lo és una pràctica d’esport nadalenc. Hi ha qui se’l carrega a cops, qui hi aplica forces i pressions d’osteòpata o qui desembeina un ganivet i una mà de morter especials. El segon, que quan l’entomem ens situem davant el repte final per la bona salut bucodental dels comensals que també són aquests dies. I el tercer, que si és de fàcil mastegar i tendeix a flàccid, amb una pasta que s’esllanegui en lloc de mantenir una bona rigidesa potser ja no és Nadal o uns han donat gat per llebre.