Castanyes i castanyeres: si no és ara, quan?
Castanyes i castanyeres: si no és ara, quan?

Castanyes i castanyeres: si no és ara, quan?

La tardor, del Pilar a la Immaculada, és el temps propi de les castanyes i d’anar-les a comprar cuites

patrocini pous b         

Ja fa dies del Pilar, falta una setmana per la Castanyada i ens sembla lluny però pel pont de desembre queda menys que una quaresma, sis setmanes i escaig. Per la Immaculada fotran el camp i llavors ja haurà passat el seu temps propi. Per ara no fa fred ni res que s’hi assembli però ja fa temps que les hem deixat d’associar a la llana que abriga. Però les tenim allà, palplantades. Parlem de les castanyeres, de les parades per comprar-hi castanyes. Una romanalla escènica, quelcom que fa ancestral, familiar, antic i bonic a la vegada. Una dèria per molta gent, que és devota de les castanyes.

Les castanyes són com les fulles dels arbres caducifolis per terra, elements que quan apareixen ens fan avinents que el temps passa, que la tardor avança, que s’acosta Tots Sants i després ja s’encendran llumetes. El caminar de l’any sembla irregular, en el calendari, amb èpoques que es fan saltirons i d’altres que les setmanes sembla que arrosseguin els peus. La tardor tira a mansa. El canvi d’hora empitjorarà encara més aquesta sensació, la setmana que ve. Però almenys tenim allò que ens agrada, d’ara. Un dia parlàvem de magranes, la setmana passada dels caquis. Avui toquen les castanyes.

Quan arriba aquesta època de l’any i les castanyeres paren les seves rudimentàries parades, s’imposa aquella pregunta (feta títol de llibre imprescindible de Primo Levi, i perdonin la comparació banalitzant) de: si no és ara, quan? Les castanyes tenen un temps i passen per ser dels pocs fruits que escapen de la difuminació fins i tot obscena de les temporades que hi ha ara. De castanyes se’n mengen quan n’hi ha. I n’hi ha quan se’n venen a peu de carrer. Per això o en menges quan toca o serà massa tard. Tornem-hi: Si no és ara, quan?

Agraden molt o no agraden

Tinc una amiga que sent una atracció a la castanya cuita que si jo fos un psicòleg de la sanitat privada amb ganes de fer duros a quatre peles li esbossaria quelcom similar a un trastorn obsessiu compulsiu. Això és una exageració però serveix per trenar la jugada. Les castanyes corresponen a la divisió pròpia de productes i fruits que generen una extrema discrecionalitat al seu voltant. O t’agraden, amb entusiasme o tendeixes a refutar-les. Hi ha qui es fa el tradicionalista (més d’Amades que dels carlins, s’entén) i només n’entoma per la Castanyada, com si el calendari fos un trabuc a punt de clatell que els amenacés de complir amb el que toca, peti qui peti. Hi ha gent molt estranya.

castanyes torrades

castanyes torrades

Alguns dels que racionen les castanyes ho fan, amb raó, per patir en temes digestius. Com sempre és més el quant que no pas el què, però sí: les castanyes són fidels al seu nom i per a duodens sensibles poden tendir a la molèstia. Li foten castanya vaja. 

I hi ha els que directament no els agraden. Si són discrets, cap problema. Si són d’aquestes persones que necessiten comunicar-ho i fer entendre que la seva elecció (no menjar-ne) és la bona, cureu-vos en salut i el proper dia seieu a una altra latitud de la taula. Perquè serà reincident.

Les castanyeres i les castanyes a la flama

Però per sort pels entusiastes, com la meva amiga, tenim castanyes i castanyeres. I les tenim on sempre. I són les de sempre. I hi són des del migdia fins allargar el vespre, allà palplantats. De dilluns a diumenge. Són de tradició, d’estirp, d’ofici. I tenen tot un ritus i una estètica al voltant que sense tot allò seria impossible que les castanyes tinguessin el gust que tenen. Per cert, diem les castanyeres (femení genèric genuí sempre, encara que siguin homes els que hi treballen: sense forçar, dedicat als amants de les giragonses lingüístiques forçades).

Parlàvem dels ritus i tot i que no hi hagi ni cap protocol ni res per l’estil, el que tenim a les castanyeres de la ciutat és el nostre i cal vetllar. L’estètica, la cura del foc, l’aprofitament de caixes i palets. Els utensilis, la negror, el dring de les espurnes al remenar, la cocció dels moniatos, la pissarra amb els preus, el calaix hermètic de les que ja estan fetes. La constància de la denominació d’origen (gallegues quasi sempre) de les pròpies castanyes. La castanyera que sempre renega que “ja no se’n venen tantes com abans”... tot és un clixé atrapat en el temps. L’últim canvi, inflacions a banda, deuria ser el de la pesseta per l’euro.

Les castanyeres de Mataró, a més, serveixen la castanya ben torrada. A la flama. Quan vas fora i veus com les fan hi aprecies canvis. Som de cosa candent aquí. Quan menges castanyes t’embrutes de valent. Hi ha llocs on les fan amb foc més indirecte, més senyores. Pitjors, segur. A Girona, per exemple, que les castanyes amenitzen les imminents fires de Sant Narcís, com que són de pixar colònia hi podreu trobar unes castanyes menys fetes i unes paperines diferents. Tornem al Maresme, on les castanyes no hi entenen d’altres formalismes. Ben negres, al punt. Remenades quan ja estan fetes per la pròpia castanyera perquè facin de bon pelar. Bones, molt bones.

Poden venir de gust de postres o per a berenar. Les pots menjar acabades de fer i seran boníssimes o tenir-les ja i escalfar-les. Si ho fas al microones, espurneja-hi una mica d’aigua, que no s’assequin massa, que conservin la carnositat aquella groga en plenitud. I si te les fas a casa, recorda segar-les amb un tall perquè no esdevinguin petites bombes que et puquin deixar l’ull borni.

Sense castanyes i castanyeres seria com si encara no hi fóssim. Els que es deleixen perquè arriben patien, fa un any, quan amb tota la pesca d’una Covid que surfejava onades amunt va semblar que n’hi havia menys. També darrerament hi ha castanyeres que s’han adornat, més cuidades. Ja s’ho faran. Si no fos per tota aquella cosa rudimentària, pel tacte negre de les mans treballades i l’aspecte bàsic de la paperina, tot el ritual perdria molta gràcia. Mengeu castanyes, aneu a les castanyeres, feu tardor que després vindrà Nadal. I com deia l’àvia, després de Nadal ja venen Les Santes. 

Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?

Amb la col·laboració de

Generalitat de Catalunya
Logo Capgròs
  • Capgròs Comunicació, SL
  • C/ Sant Benet,16-18 08302 Mataró (Barcelona)
  • Telf:93 790 45 46
  • info@capgroscomunicacio.com
  • redaccio@capgros.com
  • publicitat@capgros.com

Associat a l’àrea digital

Amic mitjans d'informació i comunicació

Web auditada per OJD Interactive