Ara més que mai, visca la Reina!

És en moments i dies com aquests en els quals cal aferrar-se a les conviccions i preferències personals. No deixar-se portar pels esdeveniments ni la desesperança: estar a l’alçada de les circumstàncies. Comportar-se com és degut. És ara més que mai que cal cultivar la reverència a la monarca de les fruites. Més que mai, doncs, cridem que ‘Visca la Reina!’.

Situem-nos en situació, que és un dir redundant. L’altre dia un comunicat concís i de to quasi institucional compartia ‘urbi et orbi’ una notícia que no per esperada deixava d’afectar als seus receptors. A plaça, amb aflicció, es comunicava la prompta fi de la reina de les prunes: “Les Clàudia Reina ja s’acaben”. Què era allò? Estratagema venedora de tota la vida o el cruel pas del temps que fa finir les temporades? Devots com som, vam omplir la bossa: potser els darrers records (per aquest any) de la Clàudia, Reina de les prunes.

Perquè per més que a plaça sovint hi sembli governar un cert desordre, un bullici propi més de les classes baixes que no pas de la noblesa, qui va i ve en temps de calor i estiu (aquest desfet de temps enganxifós que ara sembla que duri més de mig any, quin fàstic!) sap que les classes existeixen, que hi ha rangs a respectar i que en qüestió de fruites hi ha moltes joies a la corona però una sola monarca amb divisa pròpia al nom, de família Reial. És la pruna Clàudia Reina. I, conciutadans, diuen que s’estan acabant.

Ara, quan és més madura

Tot i que se’n troba de fa setmanes, la Clàudia Reina és especialment bona a final del seu llegat. En els seus últims dies. Si la dolçor és la seva millor carta de presentació, quan les carns se li estoven és com si ja sabés del seu destí final i esdevingués, més que una fruita, una esclat de textura i gust més propi ja de la confitura. La Clàudia Reina no admet recels de cap mena, exigeix obediència i sotmetiment. N’enganxes una i fent morros petoners n’absorbeixes la immensitat de la seva obra. T’aclapara i et fa feliç. Després d’una, en ve una altra. La seva monarquia esdevé el millor règim. Te’n fas vassall entusiasta. Que posin prunes al dibuix de les monedes!

Com totes les reines que valen la pena, la nostra protagonista sap escollir colors elegants. Fidel a un verd orgànic molt propi, sap marcar el nivell de protocol segons temporada. Si la veus groguenca, potser vas amb massa pressa. Les coses de Palau van xino xano. En canvi ara, al final de temporada, combina amb aires més marronosos mentre sembla que la pell se li entel·li. És una senyora!

Llegeixo que això del nom té història i que el nom de Reina Clàudia és en honor de Clàudia de França (1499–1524), duquessa de Bretanya, que va passar a ser la reina consort de Francesc I de França (1494–1547).

França li deien la bonne reine. I després van fer una república. La presa de la Bastilla, a mig juliol, és precisament quan n’hi comencen a haver a plaça, la mateixa on ja s’acaben ara al setembre. No deu ser pas casualitat, les coincidències no existeixen.