Aquella sangria blava de l’Isaac de Mataró

El restaurant, un clàssic del Camí de la Geganta, ha tancat i amb ell desapareix la sangria més curiosa del Maresme

Els comiats sempre són difícils i, quan es donen, remenen sentiments. Tristesa, malenconia, records… es combinen amb aquella sensació de no haver expressat abans tot el que suposava algú o alguna cosa. Quan tanca un establiment s’activa automàticament aquest mecanisme. Quan va córrer, mitjançant el típic rètol immobiliari, que l’Isaac havia tancat ja hi vam ser. Una altra pèrdua, tot passa avall…

Més de tres dècades comptava l’Isaac impertèrrit allà al Camí de la Geganta de Mataró. Com li havia canviat la vista, al davant, d’aquells camps, sorrals, camins i torrents d’abans del Parc Nou al que tenia de perspectiva ara. I l’Isaac ja hi era, quan literalment tot allò eren camps. De fet podria ben ser que mai fos el darrer crit de cap temps. L’encanteri de l’Isaac era aquest. No enganyava, però hi era. Un bar i un restaurant que costarà no veure allà, entaforat als baixos de l’edifici residencial, amb sortida també pel carrer de Guifré El Pilós.

A l’Isaac hi anava força gent. Si parlés el frontal, quasi a totes hores un brogit de cafès, o entrepans, o dinars o copes unes quantes generacions podrien quedar retratades. Hi havia el davant i el darrere, l’ampli saló. Ja no en queden gaires de restaurants amb aquella capacitat. Taules i taules. A l’Isaac, a dins, s’hi entrava a celebrar. Convits, celebracions, dinar o sopars. Però coses quantioses de persones. L’Isaac era el penúltim dels restaurants de sopars massius.

I sobretot aquella sangria!

I en aquests sopars, entre la gent jove i també la que ho era menys, un tret distintiu destacava per sobre de la resta. No eren les pizzes, que no apareixerien a gaire rànquings a les millors de la ciutat, ni molt menys. No era el tec sinó el mam. Per la beguda més coneguda del local, l’única i inimitable sangria blava de l’Isaac. Ha tancat el lloc, ens hem quedat per sempre amb set d’aquell beuratge.

L’Isaac servia la sangria més curiosa del Maresme. Una sangria de cava i unes quantes coses més, entre d’elles el conegut ‘blue tropic’ que va fer fortuna fa anys com a colorant de combinats, d’aquells temps que anaven en got de tub. Quan ballon no era nom de copa. A l’Isaac, de dins, treien les gerres plenes de líquid blau, fresc, dolç… tots els elements que convidaven al moment a veure que allò tenia més perill que un militar borratxo amb un sabre (dels de debò, no de Sant Simó).

Generacions senceres de mataronins han escollit l’Isaac per aquella sangria dolça i perversa, fresca i assedegant, potent i repercutidora. Els rails de moltes nits van començar a grinyolar allà, quan te la servien amb rapidesa de bones a primeres a punt perquè sempre es comptés en plural perquè quan arribava el plat ja no hi havia blau a la gerra.

Molts hem tingut històries inverossímils que han començat o s’han regat amb aquella sangria De moltes altres, segurament, directament no ens en recordem. Molts diumenges l’hem arribat a maleir amb la mateixa intensitat que ara en faríem un altre got per a perdre’ns-hi… Una altra pèrdua, aquella sangria blava de l’Isaac!