Ens cal abans fer una reflexió profunda i necessària; tenim un ADN animal en què predomina l'associacionisme per desenvolupar eines de subsistència mancomunada i en el que l'evolució ens ha portat a derivar les nostres mancances, responsabilitats i egoisme cap a un ésser, en teoria, més capacitat.

Pare, cap de tribu, rei, president, alcalde, etc., persones en qui dipositem les eines necessàries per suplir aquestes mancances.

En l'actualitat la forma d'associacionisme més acceptada com la menys imperfecta, és la democràcia.

Aquesta s'entén com el garant ètic i equitatiu, de què les mancances personals i col·lectives les resoldran, per nosaltres, unes persones elegides i a les que haurem de pagar un tribut per fer-ho.

Aquest associacionisme, ben entès, seria envejable si no hi entrés la condició humana.

Analitzem una ciutat com Mataró, en què els projectes a mitjà i llarg termini han anat a parar sempre al fons d'un calaix.

Projectes que no donen un rèdit electoral immediat i que els polítics saben, tenint a la població preocupada exclusivament en els del dia a dia i en els de futur que mai arribaran.

Mataró té molts bons projectes de futur ja fets i d'un valor incalculable, que han quedat al calaix per males praxis i interessos partidistes.

La primera causa en podríem dir "clientelisme", els partits es deuen als seus electors, i que volen els seus electors? "Millorar el seu estatus social", per això s'organitzen en associacions veïnals, municipals, provincials, regionals, estatals, mundials, etc.

Les associacions més pròximes i que l'Ajuntament sap que en té prou a acontentar, són les veïnals i municipals.

Efecte que dona com a resultat actuacions puntuals i atemporals maquilladores de la realitat.

No volen projectes ni solucions a mitjà i llarg termini, que suposarien repetir mandats dels quals no tenen certesa d'aconseguir.

Aquí entra la cultura democràtica d'un país i que encara ens falta molt, però molt, d'aconseguir.

Tots els projectes de ciutat requereixen d'una partida pressupostaria adjunta, sense ella és impossible realitzar-la.

Projectes que actualment no es poden realitzar sense rebre subvencions o sense la futura i imprevisible re-industrialització de Mataró.

Una ciutat sense "Valor Afegit" com Mataró, la defineixo com "ciutat dormitori", ciutat que no contribueix al teixit productiu de país, ni en el desenvolupament de la ciutat, passant a ser una càrrega per l'economia global, fent-se imprescindible rebre ajuts econòmics per satisfer les necessitats bàsiques per al seu funcionament.

Mataró era una ciutat industrial, que la globalització i els ajuntaments de torn han fet desaparèixer.

La indústria era la que oferia llocs de treball, infraestructures, instal·lacions, etc., en definitiva una dinamització global i un valor afegit que contribuïa a enaltir Mataró.

Avui Mataró no disposa, ni disposarà dels recursos suficients per al seu desenvolupament, no podem oblidar d'alguns dels factors que incideixen en el seu declivi com són:

- La decreixent desindustrialització

- El no retorn dels mínims impostos generats

- La creixent immigració

- La creixent dependència dels ajuts socials

- La creixent automatització

- El creixent nombre d'aturats

- La creixent esperança de vida

En definitiva: més gent aturada, més esperança de vida, més gent no productiva, més serveis i cada cop menys ingressos.

Per tornar a posar a Mataró en una de les ciutats més industrialitzades de la península i en el mapa mundial, existeix el projecte aprovat, sense cap vot en contra, en sessió plenària de l'ajuntament dintre el "Pla Estratègic i Director del 2009", denominat "El Mataró Marítim".

En "El Mataró Marítim" s'ampliava el port amb un dic industrial de disseny, construcció, reparació i manteniment, amb una internacionalització de serveis nàutics, amb una oferta d'estudis especialitzats en el TecnoCampus, amb la cultura del mar, en turisme de qualitat, amb la dinamització dels esports, en definitiva amb llocs de treball molt i molt diversos i extensius a tota la ciutat.

En l'actualitat l'ajuntament té previst la realització d'un nou pla estratègic pel 2020, quant encara no té començat el del 2009.

Aquests plans suposen unes despeses milionàries pels contribuents si no es duen a terme i no se'n treu el rendiment pel qual es van fer.

I els culpables som nosaltres no fiscalitzant els plans i projectes actuals i de futur no realitzats, i premiar els realitzats que no tenen futur.