Fa un parell de setmanes es va clausurar l’exposició sobre la Ciutat Jardí. En ella hi vam poder llegir una introducció a les ciutats-jardí escrita pel comissari de la mostra on ens diu que són un model vigent i una bona alternativa a les ciutats d’avui en dia.

Sí, el model teòric que proposava Ebenezer Howard era una bona alternativa si pensem que proposava tot un sistema social i econòmic, a més a més del sistema urbanístic. L’experiment social descrit en el llibre "La ciutat jardí del futur" és clarament anticapitalista, però també difereix de les propostes de models urbans socialistes i comunistes.

La idea de ciutat jardí que ens explica es podria considerar utòpica, com els falansteris de Fourier o la ciutat ideal d’Owen. La propietat de la ciutat requeia en el conjunt dels ciutadans, que haurien comprat els terrenys prèviament a la construcció de la ciutat. Els terrenys, doncs, no eren privats, ni público-estatals. Aquí hi ha una de les diferències més grans amb altres experiments. A nivell formal es tracta d’una ciutat de baixa densitat amb zones dedicades a la industria i a l’agricultura i amb un conjunt d’edificis cívics, parcs i passejos. La ciutat estava pensada per a obrers, que treballarien a les fàbriques, generalment cooperatives, que envoltaven la ciutat, a les que s’hi podrien dirigir a peu. De les zones agrícoles procedirien tots els aliments que haguessin de menester. Es creava una malla de ciutats jardí unides mitjançant el ferrocarril, que transportaria sobretot mercaderies.

Però no, a nivell pràctic no és un bon sistema. Durant els segles XX i XXI, de les idees d’Ebenezer Howard, els promotors i els planificadors urbans només van adoptar l’aspecte formal. Aquesta adopció ha fet molt de mal perquè ha creat grans extensions de territori urbanitzat, creant problemes com l’ocupació de zones inundables, la fragmentació dels espais naturals i la construcció de desproporcionades infraestructures de mobilitat. Proporcionar serveis urbans a extenses àrees de baixa densitat és molt car, i la mobilitat que es genera ha implicat en exclusiva l’ús del vehicle privat de combustible fòssil.

Allò urbanitzat no és necessàriament ciutat. El contacte amb els veïns i la barreja d’usos i de ciutadans de diversos orígens o de nivells econòmics diferents són elements claus per crear espais amb caràcter i donar riquesa a la societat. Si bé en el cas de la Ciutat Jardí de Mataró es tracta de quatre carrers tranquils, el mal entès model de ciutat jardí ha creat aberracions com les urbanitzacions de Lloret, Lliçà de Vall o l’Ametlla del Vallès.

Per tot això trobo inacceptable dir, com ho fa el comissari de la mostra, que és un model vigent de creixement de les ciutats, ja que l’únic vàlid avui en dia ha de ser el de la ciutat compacta mediterrània.

A més a més la Fundació Iluro no ha tingut cap mena de cura en la revisió lingüística; els textos estaven plens de faltes ortogràfiques i errors gramaticals.

Víctor Xaubet i Areales