Capgròs
Aquest dilluns 10 de març al matí, Eduard Farinyes s’asseurà davant del jutge per defensar el dret de la seva família a mantenir l’habitatge on han viscut els darrers 23 anys. Veí de Mataró, Farinyes i la seva família es troben sota l’amenaça imminent de desnonament per part de Promontoria Coliseum Real Estate, un fons voltor que, malgrat més d’una dècada de pagaments puntuals en un lloguer social, ha decidit no renovar-los el contracte. Tot i que l’Ajuntament de Mataró ha acreditat la seva situació de vulnerabilitat, la propietat es nega a acceptar cap solució que els permeti quedar-se.
El cas s’ha fet públic a través d’uns vídeos de la CUP, on Farinyes denuncia que han complert amb el pagament del lloguer fins i tot en moments de grans dificultats econòmiques. “No ens hem negat mai a pagar. Acceptem pagar-lo, però volem que sigui un preu ajustat a la nostra realitat”, explica. La seva situació és especialment delicada: la seva parella pateix Alzheimer en grau mitjà, fet que li impedeix treballar, mentre ell no pot accedir a una feina estable que li permeti assumir un lloguer de mercat. La incertesa i la pressió d’aquest procés han deteriorat profundament l’estabilitat familiar.
Poques hores abans del judici que podria decidir el seu futur immediat, parlem amb Eduard Farinyes sobre la seva lluita, les seves pors i la poca esperança de trobar una solució abans que sigui massa tard.
Comencem pel principi. Qui són els propietaris del teu pis?
Promontoria és una empresa que es crea a partir del Banc Sabadell. Quan es desfà dels actius i els passa a Solvia, aquesta, filial de Cerberus, ho traspassa a Promontoria 25, una empresa amb seu fiscal als Països Baixos i que, segons informacions, es retroalimenten. Tot un entramat d’actius. Fons voltor, gran tenidor... A Mataró, entre ells, són qui més desnonaments executa. Per ells som una estadística, un número, un assentament comptable, no una persona. A mi m’han demostrat que són uns assetjadors. Des que la propietat va arribar a les seves mans, no han parat de trucar-me, de dir-me il·legal, d’oferir diners verbalment: 5.000, 4.000 euros.
Quina era la teva situació contractual?
Jo tenia un contracte signat amb el Banc Sabadell, quan encara s’hi podia parlar. El tracte era de dació en pagament d'una antiga hipoteca, per tant de lloguer social. Assessorats per la PAH, vam aconseguir un lloguer social durant deu anys, del 2013 al 2023. En aquest temps fins i tot va estar en vigor durant un any una llei que, en aquest país, rebaixava els lloguers socials al 10% de la renda. La van tombar i per tant vaig passar de pagar uns 80 a uns 300 euros. Per sort llavors la meva parella estava bé i entre les feines de l'un i de l'altre podíem afrontar-ho. Ara ja no. La nostra situacié és impossible, amb la meva parella amb la baixa i jo sense poder afrontar cap feina de jornada completa, ja se sap com és a més el mercat laboral amb les persones de més de 60 anys... El contracte va expirar i llavors a més va arribar el diagnòstic per Alzheimer d'ella. Havia tingut els primers problemes de memòria i de depressió per la pandèmia, quan encara va poder treballar de subalterna a l'Ajuntament. La nostra situació es va tornar en tota una altra. Jo no la puc deixar sola i ella ha de viure al pis on hem fet la nostra vida.
Des de quan us volen fora del pis?
Solvia ja ens volia fer fora dos anys abans que s'acabés el contracte que teníem. Ni se'l van llegir per veure que era de deu anys!. El primer burofax arriba el 13-1-2023. Llavors imperava la llei que deia que el contracte social s’havia de renovar un any. Aquell mateix març vaig a Serveis Socials que em deriven al servei d’intermediació de protecció de l’habitatge, Ajuntament i Generalitat. Benestar Social. El contracte caduca el juliol i des de llavors la propietat no ha passat rebuts. Hauria pogut consignar el lloguer però no ho vaig fer perquè ja estàvem en gestions mèdiques i d'altres tipus. I no està clar que les coses haguessin anat diferent.
Quin paper té l'administració en tot aquest procés?
Zero. No parlaré malament dels treballadors que hi ha per exemple a Serveis Socials, però estan limitats. Les lleis que apliquen estan absolutament allunyades de la realitat social i no poden oferir solucions. No poden obligar un propietari, un gran tenidor, un fons d’inversió a que llogui el seu habitatge. Li poden demanar i òbviament té molt poc recorregut. En el meu cas ho han fet dues vegades, d'adreçar-s'hi. I què ha passat? Que la propietat no ha ni recollit la documentació. Així no veuen la vulnerabilitat i el risc d’exclusió social que tenim acreditats.
Tens l’informe de vulnerabilitat, però no en disposes.
Funciona així. Jo tinc la paraula de Benestar Social conforme tinc l'informe favorable. I també em consta que el jutge el té sobre la taula. A l'expedient del judici hi ha de constar. L'advocada d'ofici em diu que hi era d'inici i que a més s'hi ha sumat el diagnòstic d'Alzheimer. Vull insistir que la feina de Serveis Socials és la que poden fer. A nivell de Benestar Social tenen una feinada enorme. L’informe de vulnerabilitat hauria de ser accessible, entenc. Ho impedeixen per por al frau. .
En el vostre cas, què pot suposar haver de marxar de casa?
La meva parella, que està malalta d'Alzheimer, encara controla el barri, la ciutat, el pis. Aquí hi tenim la xarxa i ella les referències. Si ens movem, és matar-la. Es perdrà, no reconeixerà on és. Haurem de canviar de metges... Treure-la de l'entorn és deteriorar la poca qualitat de vida que podem tenir. Nosaltres necessitem tenir la certesa de dormir en un entorn controlat que no la perjudiqui. Aquí la coneixen, ens coneixem tots. Marxar és un perjudici per a tothom, però amb una malaltia degenerativa que afecta l’aspecte cognitiu és pitjor. Sempre recomanen, en casos com aquests, que l'entorn no canviï.
Tens alguna opció de cara al judici?
No. La realitat és la que és. Només cal veure els desnonaments que hi ha cada setmana. Quan arribes al punt de posar la gent al carrer, són faves comptades. Tard o d’hora em faran fora. Enviaran la policia a defensar els interessos de qui defensen, dels que més tenen, en contra de la majoria. Defensen els poders locals, internacionals, els lobbies immobiliaris. Això és el que patim a Catalunya. Ja veiem com funciona tot. Es gestiona l’habitatge en contra dels drets humans. Hi ha un agreujant en tot aquest funcionament del dret a l'habitatge: si no tens on caure mort, no tens res a perdre. La gent ha de dormir en algun lloc. Per això passen coses. On és l’administració per canalitzar tot això? El que haurien de fer és obrir els pisos tancats i dir quant es pot pagar segons els ingressos. Els ajuntaments poden fer coses, és clar que poden. Caldria una millora de la manera d’intervenir en l’habitatge. Així és com es cuida l’estabilitat emocional de la ciutat i la pau, en lloc d’una ciutat amb conflicte.
Fer públic el teu cas amb el suport de la CUP, de què ha servit?
No serveix per trobar una solució. La situació és meva però és com la de molta gent que té la por de no saber on dormirà demà. Que el cas sigui de domini públic pot afectar qualsevol persona que, per atzar de la vida, es pugui trobar en la mateixa situació. Hem volgut difondre-ho perquè la gent ho sàpiga, per dret a la protesta. He volgut posar les cartes damunt la taula per recuperar la confiança en la condició humana. Amb les lleis i com funcionen la perds. No hi ha dret. El funcionament especulatiu ens transforma en primats de primer nivell. Som Homo sapiens sapiens, fem servir la raó per no voler el mal del proïsme. Ara sembla que alguns puguin fer el mal dels altres amb total impunitat. Es fomenta el lucre d’uns a costa d'altres persones
Els altres grups polítics t’han fet algun retorn?
No. Ha arribat a mans d’altres partits, però res. Moviments com Poble Lliure o l'ANC ho han compartit. La finalitat no és només trobar una solució, sinó difondre la situació, i si puc fer pujar els colors a algun polític, millor. Que em diguin què és el que no he complert, jo. Que em diguin què hem fet malament, a la nostra família.. Ells pretenen fer-me sentir culpable. Però jo no he fet res malament. He fet el que he pogut, i si ha vingut l’onada, cal que com a societat en responguem. La societat demana estabilitat. Un problema d’habitatge que afecta la salut mental de tantes persones acaba afectant la salut de tota la societat. Mentrestant, esperar el judici i santa paciència.
I el Sindicat de l’Habitatge?
També m’han ajudat. I posen context. Ara mateix hi ha 60 pisos a Mataró com el meu en la mateixa situació, i cal sumar-hi altres fons voltors. Tant de bo el meu cas fos únic, però no ho és. Hi ha milers de casos. Quan penses que qui ho ha fet malament és la societat, cal fer barri i garantir l’estabilitat emocional de la ciutat. Això passa perquè la gent tingui on viure, on treballar, on fer vida. Quan no et queda res, caus al pou. Ara soc en un túnel. Després, al pou. No hi volem caure.
En els teus vídeos et fas ressò de dades sobre l’habitatge a Mataró que fan feredat:
- 1.899 pisos buits segons l’INE
- 1.096 de menys d’un mes d’ús
- 3.134 s’usen entre un i quatre mesos
Aquestes són dades fredes, però cal entendre com condicionen l’ésser humà. Condicionen el projecte de vida, les perspectives de futur, la il·lusió de tirar endavant, la salut pròpia. Afecten la concentració, l’alimentació, l’ordenació de la vida. Vius amb una pressió i un ai al cor que no et permet actuar de manera raonable i meditada. Te’n vas a les vísceres. Jo formo part de la societat i crec que entre tots hem de buscar solucions perquè no hi hagi més casos com el meu. Calen lloguers socials. Han de garantir un sostre de vida. Cal alçar-se davant el discurs que fomenta Orriols i problemes com el de Ripoll. La conseqüència és clara i les solucions passen per majories i no per minories elitistes.
Quants casos com el teu poden haver-hi?
Hi ha molts casos. Cada setmana hi ha desenes de casos. Són gent que no són d’aquí, molts que venen de fora i que es troben amb problemes per entendre l’administració. Jo he fet tota la paperassa i gestions jo sola. Ho he recorregut tot jo. En molts casos hi ha situacions molt dures per a persones bregades que venen del seu país amb la pell endurida per guerres, fugides, vingudes. Són gent que venen a treballar i a guanyar-se la vida.
De fet, ja tens data pel desnonament, abans fins i tot del judici.
El 7 d’abril, per tant tinc confiança zero en el resultat del judici. Serveis socials ja està convocat a dos quarts de deu. Els jutges són persones i suposo que poden interpretar les lleis amb una mica de consciència humana. No sé què passarà. Si la meva parella estigués bé, ens hi enfrontaríem amb la força que calgués, lluitaria pels 23 anys de records. Però sol no puc, i tal com està, no la vull enfrontar a la part violenta. No tinc manera d’endreçar les idees. Ens agafem a un gerro trencat. El túnel és fosc i no veig llum al final. Al final, què hi ha? Un mur i s’acaba la teva vida? No ho sé. És dur, però és així. No hi vull pensar.
Què hi pot fer la gent que, veient el teu cas, se’n vulgui solidaritzar?
Fer-nos costat, no sentir-me sol. El més important és no sentir-se sol, sentir-se acompanyat. Tenir un telèfon a qui recórrer, saber que hi ha algú a l’altre costat. Abans ho feia amb la meva parella, ara no puc. El projecte de vida iniciat fa 40 anys no el puc continuar perquè una malaltia degenerativa ho impedeix, i això et fa carregar amb dues motxilles. Arriba un moment en què no pots més. Ets com els ratolins: t’acabes apagant. No tinc ganes de sentir-me ratolí. Si algú té un pis que em pugui fer de masoveria, ho faig. Si algú té un pis, l’hi ofereixo. Porto 23 anys pagant. Depenc de la voluntat i el voluntarisme públic. Fa falta gent que tingui un pis i que no en vulgui treure profit econòmic. Nosaltres podem pagar un lloguer social. Això passa per la consciència i l’ètica humana.
L’endemà de quan passi, quedaràs en mans de la mesa d’emergència…
Un cop estàs desnonat, sí. Hi ha molta llista d’espera i no donen l’abast. No sé exactament com funciona. En cada cas s’han de valorar situacions concretes: en la meva que som dues persones grans, una persona dependent…L'administració no té prou armes per respondre a les necessitats que hi ha. Fan el que bonament poden, però estan de mans lligades. Intenten defensar la societat, però al final protegeixen l’habitatge buit com un bé especulatiu. L’habitatge ha passat a ser com un paquet de cigrons, i es valora segons la collita. I això no pot ser, perquè l’habitatge és un dret. Se’n vulneren molts, de drets. Però la menca de sostre els afecta a tots. La garantia de drets universals i bàsics és la base de tot, i no s’està complint. El meu cas ho exemplifica.
Les notícies més importants de Mataró i Maresme, al teu WhatsApp
- Rep les notícies destacades al teu mòbil i no et perdis cap novetat!
- Entra en aquest enllaç, fes clic a seguir i activa la campaneta
Comentaris (6)