Capgròs
Ja tenim llei d'educació. Amb un suport parlamentari d'entre el 80 % i el 90 % del diputats (segons els articles) el primer dia de juliol veia la llum la primera llei educativa catalana, que ha nascut amb tota probabilitat amb la virtut de la seva durabilitat. Una durabilitat que li donen tant el recolzament dels grups parlamentaris majoritaris com el fet que, per als temes que podien ser més polèmics (atendre necessitats d'escolarització, condicions per al concert educatiu dels centres privats, competències educatives dels ajuntaments, paper de les zones educatives més enllà dels centres escolars
), s'ha optat per una redacció molt oberta que permet diferents interpretacions i conseqüentment desenvolupar polítiques educatives de diferent caire.
És això dolent? Veient que aquesta és l'opció per la que s'han decantat majoritàriament els diputats i diputades del nostre Parlament, segurament no. Però els que vam signar el Pacte Nacional per a l'Educació tenim subscrit un acord en el que aquests temes no queden tan oberts: les necessitats d'escolarització vénen determinades per la planificació prèvia i no per les lleis del mercat; l'escolarització mixta és condició necessària per al concert educatiu; els ajuntaments són administració educativa; la zona educativa és el marc i el límit de l'autonomia dels centres i la que li dóna sentit de context.
La llei consagra el principi d'autonomia dels centres - totalment necessari -, la cultura de l'avaluació i la rendició de comptes de tots els sectors i a tots els nivells (professorat, centres, administració), estableix l'horitzó del 6 % del PIB com a inversió educativa, blinda un model lingüístic i proposa uns cossos docents propis (aquests dos darrers propòsits, molt a desgrat d'algunes forces polítiques de fora de Catalunya). Amb alguns matisos que ja hem explicat en les setmanes prèvies a l'aprovació parlamentària, aquests principis inspiradors són des del nostre punt de vista - el principal actiu d'aquesta llei. Però està clar que es refereixen, sobretot, a l'àmbit escolar. L'esperança que els altres agents educatius (imprescindibles en el concepte de zona educativa, projectes educatius territorials i d'entorn, ciutat educadora,
) tinguessin rellevància en la nova llei no s'ha vist satisfeta del tot, si bé tampoc no es pot dir que hagin estat esbandits. Llei oberta, també, en això.
L'aprovació parlamentària enceta un nou periode: el del desplegament de la llei. Amb tants temes oberts, caldrà estar atents a la interpretació que es farà en forma de decrets, ordres, normativa dels principis inspiradors de la llei. Alguns tenim bastant clar quin ha de ser el principi inspirador obligat: el Pacte Nacional per a l'Educació. Un pacte que defineix un marc únic i imprescindible de coresponsabilitat entre centres, sectors, administracions i persones: el servei públic. Educatiu, és clar.
Comentaris