Una ciutat, una opció

Recordo perfectament quan vaig decidir votar per primera vegada de manera seriosa i reflexionada. Va ser el 5 de maig del 1996. Era estudiant i amb una majoria d’edat molt recent. Amb una amiga estàvem parlant que no podia ser, que havia possibilitats que entrés la dreta en el govern… Eren les eleccions generals, les primeres que va guanyar Aznar. O sigui, van governar i durant 8 anys. I així vam prendre consciència del que era participar en tot aquest procés.

Pocs anys després vaig venir a viure a Mataró. Valoro aquesta ciutat com si hagués nascut en ella. Aquí treballo i tinc la meva família. És la meva ciutat. Tinc la sort de poder col•laborar en algunes organitzacions on, sobretot, gaudeixo de les persones que vaig coneixent i m’agrada tenir la informació de primera mà. Algunes d’aquestes persones són polítics. Els admiro per la dedicació i per l’exposició a la qual estan sotmesos cada dia. És un treball poc agraït en ocasions, sobretot quan les crítiques són ferotges per infundades i per demagògiques.

Vull destacar una de les persones amb la que menys he parlat durant tots aquests anys i que, d’altra banda, he escoltat i observat força. Òbviament és una opinió personal, simplement d’una simpatitzant. Joan Antoni Baron és mestre també. El delaten les seves paraules, sempre amb un rerefons pedagògic i constructiu. En poquíssimes ocasions l’he vist buscant la confrontació i sí a la recerca de punts de trobada i equilibri. És idealista i realista alhora: un malabarisme difícil però creïble. Quan l’escolto me’l crec i em convida a col•laborar.

Els valors que defensa són els que també intento aplicar en el meu dia a dia.

És segur que hi ha angles que se m’escapen i elements que no controlo i dels quals res no puc dir. El proper 22 de maig farà una mica més de 15 anys d’aquella efemèride que abans explicava. Jo ja tinc la meva opció.