Un intent d’independència catalana en el segle XIX

En el temps actual i en les circumstàncies que ens toca viure, en les quals Catalunya és objecte d’una vexació innegable, serà bo de fer esment d’un fet històric, que no culminà pas en cap èxit, però que, a parer nostre, pot ser referent exemplar en alguns aspectes.
Els governs de Madrid, tant els moderats com els conservadors, tot i que havien promès atendre la voluntat d’autogovern i àdhuc de federalisme, reclamats i exigits pel poble català, mai no arribaren a satisfer ni de lluny les aspiracions dels catalans.

Ens trobem emmarcats en el bienni liberal 1876- 1878. El fet que el darrer monarca francès, Lluís Felip, hagués estat enderrocat i es proclamés la república, a l’estat veí, farà esclatar a Europa l’anomenat bienni revolucionari. A Madrid, presidia el govern el general conservador Narváez que més endavant esdevindria un dictador altament perillós.

La inquietud revolucionària va arribar a l’Estat espanyol i va ser arranada en sec per l’esmentat general.

És aleshores quan es produeix un situació tan admirable com insòlita dins la classe política catalana a causa de les penúries que patia Catalunya i de les mesures centralistes extremes que es dictaven i explanaven des de la capital del regne.

El nostre Principat, no cal oblidar-ho, patia una crisi econòmica, que s’agreujava amb els nous impostos territorials i damunt les propietats agràries, cosa que repercutia amb força negativa en les classes populars. L’agricultura no superava el règim de rebassa morta per al arrendataris vinyaters i les infraestructures promeses mil i una vegada i, fins i tot programades com el canals d’Urgell o els dos del riu Llobregat, no s’arribaren a construir fins a vint anys després. El problema agrari català continuava sense solució.

Per altra banda, els efectes de la revolució industrial havien canviat els paràmetres de la societat i hi havia, a l’estat, diverses articulacions socials, segons Vicens Vives, i enfront d’una mentalitat burgesa, més progressista va quallar la mentalitat rància de la l’aristocràcia del sud i d’Extremadura. Tot plegat va produir un problema civil amb conseqüències de revolta en els estaments socials camperols i assalariats.

És en aquest estret que es produeix en els àmbits progressistes i demòcrates un rebuig total a les mesures centralitzadores de Madrid que acaben de fer vessar el vas del desengany prou ple per la crisi econòmica del 1846, la crisis política de l848 a França i el fracàs de la proposta induïda per Jaume Balmes de constituir una unió dinàstica amb el casament d’Isabel II amb Carles VI, comte Montemolín, candidat al tron dels carlins.

Tot plegat fa esclatar el que seria la segona guerra carlina - la dels matiners - que va proporcionar l’aplec d’anhels de llibertat de les forces polítiques cofraternitzant a Catalunya contra Narvaez com un ver miracle els progressistes, republicans i carlins. D’aquesta entesa per fer un programa de mínims en va ser el capdavanter i artífex Tomàs Bertran i Soler, demòcrata barceloní. . El pla inicial era crear un estat independent per a Catalunya promogut per tots plegats..I no sols per a Catalunya si no que també per als països que havien format l’antiga, mal anomenada, Corona d’Aragó, és dir, l’Estat Català Medieval. Betran que ja ostentava el càrrec de president de la Diputació General de Catalunya, es disposava a treballar per reunir institucionalment totes les forces populars en aquest organisme.

A fi d’endegar el projecte secessionista, Bertran fa públics dos manifestos, un adreçat a al poble català i l’altre als mitjans informatius francesos.. A França hi havia molts exiliats que abandonaren el país a causa de la repressió centralista. En tots dos exposa els punts d’acord entre les forces polítiques carlins, progressis tes i demòcrates.

Els punts d’acord eren: Catalunya va ser un estat medieval. Catalunya és una nació.
El caràcter dels catalans és diferent al de la resta de l’estat espanyol. És un fet l’opressió econòmica i política. La immortalitat de la monarquia, sistema moderat, fa necessària una reforma.

Betran no s’està de res i a més de parlamentar amb l’ala progressista del carlisme i amb les altres formacions, posa en antecedents del seu projecte al Foreing Office anglès i l’insta donar suport al seu programa polític de la Diputació General. Desavinences entre els sectors demòcrates i la divisió interna del carlisme feren trontollar el projecte.

El fet, però, que va fer fracassar definitivament l’empresa, que ja arribava tard al cap de dos anys de l’inici de la guerra, va ser la fi de la contesa amb la victòria dels liberals damunt dels matiners, anomenats així perquè començaren la lluita quan l’exèrcit regular liberal encara dormia.