Un gran any

D’un temps ençà, les persones que estimem la cultura francesa tenim molts motius per estar satisfetes. Gràcies a Caixafòrum, durant aquests darrers mesos hem pogut gaudir de dues exposicions inoblidables: Retrats de la Belle Époque i Mestres francesos de la col·lecció Clark (de l’escola de Barbizon a l’impressionisme); i ara, des de fa una setmana, podem admirar una exposició excepcional: la retrospectiva més gran que s’ha fet mai, exceptuant la que l’any 1963 li va dedicar el Louvre per commemorar el centenari de la seva mort, sobre el gran pintor romàntic, Eugène Delacroix. A més, durant la primavera passada, el Museu Nacional d’Art de Catalunya va organitzar una fantàstica exposició entorn la figura del gran mestre francès del realisme: Gustave Courbet. Tampoc el Museu Picasso va voler quedar-ne al marge i, durant el 2011, ens va obsequiar amb dues exposicions delicioses: Picasso davant Degas i Devorar Paris. És clar que ens hauria agradat molt que tres exposicions que s’han pogut veure a Madrid (Jean-Léon Gérôme: 1824-1904, Jardines impresionistas i Berthe Morisot, la pintora impresionista) haguessin vingut a Barcelona, però no ens podem queixar.

D’altra banda, a la publicació que l’abril de l’any passat va fer Ediciones Siruela d’un manuscrit inèdit d’Emil Michel Cioran, intitulat Sobre Francia, hem de sumar-hi que fa unes setmanes editorial Acantilado ha publicat, amb el seu habitual refinament, la biografia que el gran escriptor austríac, Stefan Zweig, va escriure sobre la història de Maria Antonieta. Tot i que llegir Zweig sempre és un plaer, estic convençut que llegir-lo en aquesta biografia serà una experiència fascinant; no en va, en paraules de Cioran a Sobre Francia, el segle més francès és el XVIII. No cal que us digui que estic impacient per començar-la!

En cinema, dues pel·lícules ens han robat el cor i ens han emocionat: The artist, de Michel Hazanavicius (els seus protagonistes, Jean Dujardin i Bérénice Bejo, enamoren) i Midnight in Paris, de Woody Allen, el director més europeu de tots els directors nord-americans. I encara, ara fa uns dies, varem celebrar que el Foment Mataroní decidís regalar-nos una pel·lícula plena de bon gust, bellesa i sensibilitat: Nannerl, la soeur de Mozart, de René Féret.

Tot i que, malauradament, encara no he pogut veure Le gamin au vélo, dels germans Dardenne (el dijous 16 no vaig poder anar al teatre Monumental i miraré d’anar-hi el dilluns 20 al Foment), és evident que, pel que fa a la cultura, el darrer ha estat un any excel·lent.