TV

No m'agrada el terme “telebrossa”. La brossa, des que ens hem posats seriosos amb l'ecologisme i el reciclatge, ha començat a perdre almenys un poc de la seva càrrega ominosa. Llençant d'una forma selectiva el que ens fa nosa, tot pot ser reaprofitat o bé eliminat d'una forma més o menys lògica . Fins i tot de les restes biodegradables, tan molestes, se'n poden fer adobs i què sé jo quines més coses. Cada cop es veu menys, al centre de les ciutats occidentals, allò del gos que ensuma brosses i que de dintre treu, escampant llaunes i pells de plàtan a tort i a dret , un os de brou per rosegar-lo posant-ho tot fet un nyap.

Amb la tv no tinc, però, aquesta sensació de reconciliació, perquè la brossa que des d'ella ens aboquen, quan ho fan, que ni molts menys m'ho carregaré tot, continua fent molta pudor. L'ex-nòvia d'un torero l'altre dia utilitzava la seva pròpia filla (que a les imatges duia, això sí, la zona dels ulls pixelada com si això pogués protegir la seva infància) per fer mal el seu ex dient unes coses terribles amb expressió salvatge. Els ulls semblava que li sortirien dels marges. I una sèrie de persones que es feien dir periodistes li donaven pals metafòrics que feien esquitxar sang des de les seves productives nafres. Tele-carronya, s'hauria de dir d'això. La carronya s'ha d'enretirar ràpid dels espais on s'aboca, si no, atreu els carronyaires i ho empudega tot.

I quan se'm van passar les vel·leïtats antropològiques que m'havien portat a aquella franja de la realitat irreal, vaig canviar de canal buscant coses serioses, que també n'hi ha. El president de la veïna república de França deia que no era tonto el president de la nostra Espanya monàrquica. La imatge següent era una clara comparació dels culs de les primeres dames. Em nego a debatre qui sortia guanyant. Això seria caure en un parany.