Tunísia: Líders i ONG

Els articles sota l’epígraf “Tunísia, postals des d’un país tranquil” són un viatge a la meva memòria personal dels 90 i es primers anys del 2.000, més de 10 anys de la revolució, quan vaig anar descobrint un país ofegat per la dictadura de Ben Ali Tunísia.

Als anys 90 vaig anar a Tunísia per posar en marxa les activitats del projecte d'una ONG. Vaig assistir a un taller de participació democràtica amb un grup de joves de la zona de Sers. Estàvem en plens jocs preparatius. Ens dividírem en tres grups, i tres persones de l'organització van fer de líders de cada un dels grups, comportant-se cadascun de forma diferent. El primer donava instruccions sense deixar participar al grup: era un líder dictatorial. El segon resolia els problemes per consens: era un líder democràtic. El tercer deixava opinar i discutir, però decidia el que li donava la gana: era un líder autoritari. En discutir sobre quin dels tres líders és democràtic no hi va haver consens, però gairebé tots deien que era el tercer. Segons la majoria d'ells, la democràcia es basava en poder votar, encara que finalment decideixi el líder, ja que quan el líder decideix per consens el consideraven un líder feble.

Un dels joves havia assistit a sessions de formació organitzades pel propi govern on es deia què era un líder democràtic; però ell veia que a la pràctica a Tunísia el líder democràtic era una altra cosa. Es preguntava quin dels dos era el correcte, el teòric o el pràctic. El govern tunisià jugava sempre a aquest doble raser. Practicava una política social i s'atribuïa la paraula democràtic simplement per amagar líders, associacions, moviments, i idees d'un sistema absolutament dominat pel poder únic, per la més absoluta autocràcia.

Quan el grup de joves es va reduir a uns pocs vàrem parlar en la intimitat. Reconeixien que a Tunísia les ONG existien, però que eren una extensió de les polítiques del govern. Mai representaven la societat civil ni la transformació social. Hi havia el partit, únic, l'únic autoritzat per dissenyar les polítiques socials del país, i això es feia a través de les ONG. Les ONG eren organitzacions del govern usades per implementar les seves polítiques socials i en especial per a la captació de vots en les zones rurals. No hi havia a Tunísia la voluntat popular. Només el govern, que era igual al partit únic, que era igual al poder a tot arreu.

Algunes ONG internacionals, fins i tot espanyoles, finançaven projectes a Tunísia sabent que les seves ONG eren extensions del govern, i que finançaven l'estructura de la dictadura de Ben Ali. Les que no ho feien treballen gairebé en la clandestinitat ... Jo mateix he sentit cíniques argumentacions d’aquestes ONG espanyoles que treballaven a Tunísia que deien als seus socis que les classes mitjanes en alguns països eren les portaveus de transformació social encara que aquestes fossin l'estructura d’un poder dictatorial. Algunes ONG espanyoles eren meres estructures de gestió econòmica (i guany) i en molts casos legitimadores de les polítiques de confusió d'alguns governs dictatorials.

La versió castellana d’aquest article es va publicar a "El Inconformista Digital"