Tunísia: 'El sistema'

Els articles sota l’epígraf “Tunísia, postals des d’un país tranquil” són un viatge a la meva memòria personal dels 90 i es primers anys del 2.000, a més de 10 anys de la revolució, quan vaig anar descobrint un país ofegat per la dictadura de Ben Ali Tunísia.

En la revolució del poble tunisià contra el seu dictador al desembre i gener del 2010/11, hi va haver moments de violència. Aquesta era causada per la part més sinistra de règim de Ben Ali: la policia. Aquest mai va donar cap paper específic a l'exèrcit, reduït al mínim. Però la policia era l'òrgan de poder per excel·lència, amb uns 30.000/130.000 efectius el 2005 (segons Sadri Khiadri) en un país d'uns 9 milions habitants. Eren els lleials del president, el seu òrgan de terror i poder que temien més que ningú a la revolta popular.

Però més enllà de la policia Ben Ali va multiplicar el control social a petit nivell, gairebé a la ciutadania normal, més que a les estructures com l'exèrcit: delators, policies, representants del partit a totes les organitzacions civils, petits alcaldes etc ... Xivatos i policies eren indistingibles. Fins i tot policies i traficants de drogues eren indistingibles. De vegades la policia reprimia emparada per lleis aleatòries que eludien a conceptes ambigus com "atemptat contra la imatge tunisiana ..."

Però en realitat la policia més forta de Ben Ali era el propi “Sistema”, al qual res no escapava. Arreu hi havia representants d’aquest “Sistema” fins al punt que les possibilitats de futur del jovent a tots els nivells es mesuraven per si n’estaven dintre o fora.

Al 1998 recordo una conversa amb les meves amigues Jamila i Monia. Estàvem a la zona muntanyosa d’Aïn Draham, al nord-oest deprimit i descuidat pel govern de Tunísia, on treballaven projectes de desenvolupament rural en una ONG, que donada la seva dependència del règim de Ben Ali caldria anomenar OG (Organització Governamental). Les dues volien fer un canvi a la seva orientació professional. La Jamila estava farta de servir (in)directament al poder. Volia treballar en una ONG una mica més independent, d'enfocament interàrab anomenada ENDA. Se sentiria menys col·laboracionista. La Monia, en canvi, volia treballar en el Ministeri d'Agricultura.

Les dues provenien de famílies humils. Però la de Monia era més desestructurada doncs vivia als barris marginals de Tunísia. Necessitava un futur segur, i s'estava plantejant afiliar-se al RCD (Ressamblement Constitutionel Démocratique), el partit únic del dictador Ben Alí, el seu braç polític. Monia no volia quedar fora del “Sistema”. Estava confosa políticament, perquè sabia que el govern de Tunísia tenia avantatges socials.

Ella n’era un exemple: dona i d'un barri molt pobre, Monia ha pogut desenvolupar la seva carrera de agroeconomista perquè al seu país les dones tenien oportunitats, i les classes baixes també. Des que es va proclamar la seva independència el fundador de la Tunísia moderna Habib Bourguiba va impulsar un codi de família que establia mecanismes per a la igualtat i la promoció social de les dones. El model de país es va inspirar en l'estat del benestar de la república francesa, de manera que hi havia polítiques socials que garantien una certa protecció social en salut i en educació. Però va crear també una fèrria dictadura en la qual no hi havia altres veus que les oficials, de manera que fos impossible crear societat civil.

Jamila no aprovava gens l'opció de Monia. Però la comprenia. Jamila m'explicava que a Tunísia hi havia només "El Partit". Que era el mateix que el govern, que era el mateix que el president, que era el mateix que el "Sistema". Tot pertanyia al "Sistema". Res escapava a l'"Sistema" (és a dir al president). Era una trama complexíssima, que no solament incloïa tota la xarxa de polítics (de ministres a petits alcaldes rurals) o milers de policies, sinó a tota la gent que feia de xivato del sistema, al control des d'internet (el "Ull de l'Estat" ). Fins el sistema de corrupció social depenia del "Sistema": per exemple el germà de la Monia traficava amb droga a través de la policia, que era el gran aparell de l'estat de Ben Ali. Tot era el "Sistema", si no entraves en ell senzillament quedaves marginat. Segons la Jamila aquesta era la raó per la que hi havia un 99% del vots al partit de Ben Ali a les eleccions.

Per aquesta raó la meva amiga Monia, menys compromesa contra la dictadura de Ben Ali que la Jamila, es plantejava afiliar-se al RCD. Per poder entrar com a funcionària del Ministeri d'Agricultura. Però sobretot per no quedar exclosa del "Sistema".

És cert que la Monia tenia els seus dubtes respecte al que és i el que no és democràtic, però el seu punt de vista era més complicat que el de la Jamila. Era tunisiana, i volia (i havia de) moure’s pels marges que li permetia el seu país. A més de prendre part activa ja que ella, originària d'un barri marginal de la capital, sabia que havia de lluitar pel desenvolupament dels barris marginals. La Tunísia rural tenia unes polítiques de desenvolupament clares, però què passa amb la marginalitat urbana? Estar en el partit era l'única manera de tenir una part activa en el país. El partit era una oportunitat i era una limitació alhora. No era el més desitjable però era la realitat. La Monia es pregunta: "Són les idees del partit o els seus les persones les que no són bones?"