Tipologies de centres universitaris

L’àmbit universitari es troba immers en alguns debats importants, com per exemple el preu de les universitats públiques, el model de governança i la tipologia de centres universitaris. Avui vull incidir en aquest darrer.

Algunes veus de pes dintre del món universitari aposten per dues menes de centres. Per una banda, els centres grans amb estudis de grau, màster i doctorat, forts en recerca. Per una altra banda, aquells centres més centrats exclusivament en una docència de qualitat, renunciant als estudis de més alt nivell i a la recerca. Al meu entendre, això equival a crear dues tipologies de centres. Els de primera, centrats en la generació i transmissió del coneixement, i els de segona, dedicats en exclusiva a la transmissió del coneixement generat per d’altres i a ser mers subministradors d’estudiants de màster (i posteriorment doctorat) dels primers centres.

Gràcies a Déu el món és prou complex com per a donar lloc a la força creadora de tothom. Renunciar a la capacitat d’innovar i inventar d’una part dels centres universitaris em sembla un error de pes. Aquesta mena de discurs dualista sembla haver sortit més aviat de ments pensants dels autodenominats centres de recorregut llarg o amb tendència a monopolitzar la recerca. És en aquest sentit que cal que els centres de dimensió més modesta fem sentir a la societat la nostra opinió. Personalment crec que en primer lloc no té gaire sentit establir aquesta dicotomia per centres. En els centres petits hi ha bons investigadors amb tanta o més qualitat que en els centres grans, sempre i quan hagin estat capaços de trobar un nínxol de mercat i posicionar-se dins el que podríem anomenar la lliga de campions de la recerca. De la mateixa manera, en els suposadament centres de primer nivell existeix una massa de professors prou significativa centrada exclusivament en la docència i que viu d’esquenes a la recerca des de fa un bon grapat d’anys. Probablement des que van acabar la seva tesi doctoral. Per tant, al meu entendre sembla clar que etiquetar tot el professorat d’un determinat centre en un mateix sac no té gaire sentit. D’altra banda, com a país no ens interessa ofegar la capacitat investigadora dels centres petits i molt menys renunciar a tota l’activitat que aquests són capaços de generar.

Per últim, no oblidem que el prestigi universitari de les millors universitats del món prové de la seva capacitat per a generar coneixement, més que no pas per la seva docència de qualitat. Per tant, una dicotomia de centres generadors de coneixement i d’altres merament transmissors condemnaria a aquests darrers a la mediocritat i a ser sempre centres de segona fila. Com bé deia un dels grans professors que vaig tenir en la meva època d’estudiant universitari, una bona tasca investigadora tindrà un gran efecte positiu sobre la qualitat de la seva docència, encara que només sigui per la capacitat d’estructurar tasques a realitzar així com la seva comunicació a la resta de la comunitat científica. D’altra banda també tenim exemples extrems de professorat universitari només centrat en la recerca i amb un menyspreu i manca de dedicació important pel que són les tasques docents. Tot això també és contraproduent per a la qualitat de la formació universitària que oferim als nostres estudiants. Per tant, aquesta dicotomia entre recerca o docència em sembla força inconsistent i perillosa per a la qualitat del sistema universitari Català.

Docència de qualitat en els centres universitaris? sí i en tots ells. Recerca de qualitat en tots els centres? Òbviament, també.