Teodor Llorente i la llengua d’Ausiàs Marc

En commemorar l’any passat - 1911- el centenari de la mort de l’escriptor valencià Teodor Llorente, literat de gran carisma i ideòleg capdavanter de la Renaixença al País Valencià, sembla, aquesta circumstància, una bona ocasió per considerar la seva personalitat intel·lectual i política com un component inseparable de la producció literària feta en la llengua comuna que es parla des dels Pirineus fins a Elx i les Illes Balears, per dir-ho amb les seves mateixes paraules.

Veiem, doncs, que l’autor més important del romanticisme valencià reconeix la unitat de la llengua catalana. Sempre va saber distingir, però, quan calia usar el terme català referit al conjunt de l’idioma i quan el nom del dialecte, és a dir valencià, en referir-se a la parla de la variant del seu país i això per raons sociolingüístiques d’aquell territori. No va ser partidari,doncs, d’usar in extensu el mot català referit a l’idioma perquè podia col·lidir, i de fet col·lidia, amb la consciència i identitats social valenciana. Això sí va ser un tenaç convençut, que era necessari reforçar l’avinença entre els territoris i els parlars de cada un dels Països Catalans.

Segons consigna el professor Antoni Ferrando ( 2011 ), Llorente mantindrà el pensament unitarista al llarg de la seva vida i, concretament en 1910, en el Tratado de Ortografia Valenciana Clàsica de Josep Nebot i Pérez escriurà : siendo dialectos diferentes de un mismo idioma la lengua que se habla en Cataluña, Mallorca y Valencia, y que dentro de cada una de estas regiones aún se divide en lo que podríamaos llamar sub-dialectos, el llenguaje literario pudiera y debiera ser único para estos países como lo fue en los siglos que més floreció.

És tan evident com sabut que Llorente no va ser l’únic en usar i voler prestigiar el català de València en temps dels romanticisme. La seva figura s’alça ferma, però, per l’impuls innat que tenia i per la proliferació de la seva producció literària i influència cívica i política que exercí des del periòdic Las Provincias, que ell mateix havia fundat.

Tinc els meus dubtes que siguin, els moments actuals, propicis per als somnis.Val a dir, però, que cada vegada es fa més palesa la necessitat que tots els catalans, valencians, balears, rossellonesos i algueresos siguem capaços de considerar que ens cal un estàndard literari, de tal manera que la llengua comuna sigui portadora de la cultura també comuna, amb les normes diferenciadores ja dictades per l’àmbit acadèmic. La unitat no sols ha de ser acceptada per la ment, sinó també per la pràctica. Allò que s’escriu a València o a les Illes ha d’entrar també en les prestatgeries familiars catalanes i no cal dir a les escoles .I a les cases catalanes la literatura d’aquells indrets. Ningú no ha de renunciar a res, però per damunt de tot cal la unitat. El mateix Llorente ho deia de manera clara i contundent.

Estàndards sí, particularismes, més aviat no. I la llengua necessita d’aquesta concordança per a la seva expansió, per al seu prestigi i per la seva imatge.

Hem d’agrair la lucidesa d’aquell escriptor del qual, en 2011, es recordà el seu decés quan en feia cent anys.

Teodor Llorente, un referent inexcusable de la nostra cultura.