També pensar

Darrerament, com a conseqüència de la publicació del llibre Adéu a la Universitat. L’eclipsi de les humanitats de l’excatedràtic de literatura i de literatura comparada de la Universitat de Barcelona, Jordi Llovet, s’ha escrit força, malgrat que no prou, sobre la progressiva marginació de les humanitats del nostre sistema educatiu. En aquesta mateixa línia, el passat dissabte 14 de maig es va celebrar a la nostra ciutat una trobada de professors de filosofia dels centres de secundària de Catalunya per manifestar la seva preocupació per l’anorreament d’aquesta assignatura de l’educació secundària. El cartell que anunciava la jornada portava per lema “també pensar”.

Malgrat que no sóc entès en la matèria, haig de reconèixer que, des de fa temps, em neguiteja la poca presència que les humanitats tenen en la nostra societat. S’ha instal•lat la creença que només els coneixements específics que serveixen per guanyar-nos millor la vida tenen valor i mereixen esforç. Sóc conscient que enmig d’una situació tant difícil com l’actual pot semblar fora de lloc exposar aquesta preocupació, però crec que és precisament ara el millor moment per fer-ho. Haurien anat igual (les coses) si les humanitats haguessin ocupat un espai més important en la nostra formació, tant a l’escola i a la universitat com després? Malgrat que no tinc la resposta, la concentració dels professors de filosofia m’hi ha fet pensar una vegada més.

En el llibre París - Nueva York - París. Viaje al mundo de las artes y de las imágenes el catedràtic de la Sorbonne i del College de France Marc Fumaroli defensa que la transformació de la noció clàssica d’oci de la vella Europa (cultivar l’esperit a través de la contemplació i el gaudi de les belles arts) en el model nord-americà d’indústria de la comunicació i el consum (l’entreteniment com a negoci a través del bombardeig incessant d’imatges efímeres i banals) ha estat la causa principal de l’anihilament de les humanitats a casa nostra. D’arguments no n’hi falten, tot i que, de ben segur, de detractors tampoc.

A la mateixa conclusió que Fumaroli sembla arribar Woody Allen en la seva última pel·lícula Midnight in Paris: el protagonista, insatisfet d’escriure guions trivials per a Hollywood, busca en el Paris dels anys 20 la imaginació creativa que li permeti escriure el llibre que sempre ha desitjat.

Potser si que, com en el cas del protagonista, amb menys imatges assetjant-nos a tota hora i amb més temps per admirar pintures de Monet i escultures de Rodin, escoltar cançons de Cole Porter, llegir llibres de Fitzgerald o Hemingway, i contemplar l’arquitectura de Paris (capital per excel·lència de les arts i de la que mai es podrà elogiar prou la seva bellesa) seria més fàcil que, a més d’aprendre, treballar i entretenir-nos, poguéssim “també pensar”.