Sobre l'escola Menéndez y Pelayo

Corre el mes de setembre. Algú truca a la porta. La persona que està de l'altre costat del llindar ens diu:

- Mirim, ens hem adonat que la seva casa cal enderrocar-la. És massa vella i petita per a tots vostès i temem per la vostra seguretat. Preguntem per què no remodelar-la, derruir els sostres i posar-ne de nous. Em diu que no. És impossible. La despesa seria enorme.

Recollim allò que és imprescindible. Hem de buscar una nova casa on viure i ens obliguen a acceptar una de més moderna, més gran, però no és la nostra llar. La llar que va veure créixer als notres fills i els va veure fer-se homes. Aquella casa on cada racó guarda un record, un secret, una foto presa sense gaire enfocament però amb molt d'amor.

Finalment arriba el dia assenyalat i marxem cap a la nova casa. A la setmana, una veïna ens comenta que havent passat per la nostra antiga casa , va veure que l'estaven preparant per a una remodelació. Es va assabentar que aniria a viure un personatge a qui li va agradar i va fer tot el possible, i potser l'impossible, perquè l’hi donessin.

I comencen a enderrocar els sostres i posar-ne de nous, revesteixen les parets, posen un terra molt bonic , la pinten amb vius colors, sembren arbres al jardí ...

Les llàgrimes d'impotència ens van córrer a tots per les galtes. Decididament, nosaltres no mereixiem una remodelació de casa nostra, no mereixiem que fessin una despesa tan grossa, no érem prou importants. Nosaltres érem senzillament la família que molestava, la familia diferent que desentonava al barri. Molestava pel seu saber fer i ser. I ens varem desarrelar. Ens van robar les nostres esperances.

El mateix ha passat amb el CEIP Menéndez i Pelayo. La família que hi educava a nens d'una manera especial, personalitzada, amb molt d'amor, la van desmembrar. Uns cap al nord, altres cap a l'est. Els nens cap a una els desconeguts altra escola que en un principi també els molestava rebre’ls. Perquè eren els diferents, els desconeguts, els que s’han de mantenir a distància. Els marginats. Els del "ghetto". No hi va haver cap procés de simetria en tot això. Cap donar i rebre. Ara tots nosaltres hem de respectar les normes de la nova casa, de la nova direcció, acatar els principis que poden o no agradar d'una nova estructura. Senzillament perquè som això: els enganxats. Ens van robar la nostra identitat per un tros de terra de la qual es beneficiaria alguna institució i pel que sembla és així.

Aquells que ens van ajudar en un principi, i a qui vam creure, ja que pensavem que ells esteven d’acord amb nosaltres en que aquest procés va ser deshonest, ara tenen i estan en el poder i pensen d'una altra manera. També ens giren la cara. Crec que vam ser utilitzats per a la seva campanya política. Els altres, els que estaven i ara ja no hi són, van ser actors protagonistes d'aquesta farsa desgavellada. Han marxat, però deixen els seus guions, la seva escenografia i comoditats a aquells que actualment ens donen l’esquena. La deshonestedat, la manca de respecte cap a famílies i treballadors de l'educació, la prepotència del poder sobre els més febles, és l’única manera de catalogar tot el procés de desaparició d'aquest centre educatiu amb més de 50 anys de tasca ininterrompuda.

Ens preguntem què podem fer. Només això. Difondre la nostra impotència a través de tots els mitjans d'informació que ens ho permeti perquè arribi a d’altres comunitats educatives que puguin córrer la mateixa sort. A d’altres pares que creient-se segurs de que els seus fills estan a l'escola que ells van escollir, acabin "extradits" qualsevol dia a d’altres centres escolars, amb projectes que potser no els interessa i sobre els que no poden afegir o canviar ni tan sol un punt o una coma, sobre els que no tenen cap poder de selecció ni decisió.

Nosaltres no tenim decisió perquè mai ningú no s’ha preocupat de coneixe’ns, de aturar-se una estona a valorar el que som i podem aportar. Som els que vam dir NO quan ens van fer acceptar un projecte donat i beneït i que ja es venia cuinant pels "de dalt" des de feia uns anys i s’ho van callar. Nosaltres vam dir NO perquè estimàvem la nostra escola. Perquè vam creure en el seu projecte educatiu. Perquè vam creure en els mestres que van donar tot el temps del món per que els nostres fills aprenguessin a ser bons homes i bones dones, sense distinció de procedència geogràfica o color de pell.

Però també vam aprendre alguna cosa de tot això: el poder, els poderosos, aquells que s’asseuen en grans i còmodes butaques, creuen que mantindran aquest estatus per saecula saeculorum i no saben ells, els poderosos, que nosaltres, els que estem de l'altre costat, hem vist passar a molta gent que ha omplert amb els seus culs aquestes butaques i que els que hi són ara no seran els últims. Hem après que els que ens quedem som nosaltres, els que som a l’altre costat, al costat feble, els que patim les farses, tragicomèdies, drames i comèdies d'aquests que, asseguts a les seves grans butaques ens fan riure o enrabiar i fins i tot plorar d'impotència davant la peça teatral que representen en aquest moment.

No obstant això, es diu que tota realitat supera la ficció, però en aquest cas, la ficció ha superat la realitat amb escreix. Esperem que la realitat torni a mare i puguem gaudir d'una ficció digna.

¡MOLTA MERDA PELS ARTISTES!