Smiley o el fil vermell del destí

Resa una llegenda japonesa que tots portem lligat un fil vermell invisible que ens condueix a l'amor de la nostra vida. Aquesta metàfora i un equívoc telefònic són l'inici de Smiley, l'obra de teatre que ha iniciat temporada teatral a Can Gassol.

La història d'amor entre dos nois dibuixa aquesta petita gran joia teatral en què la simplicitat escenogràfica (una barra de bar, dos miralls, un sofà i poc més) basteix una història universal que podria caure en la més absoluta cursileria, però que es converteix, per contra, en una obra diferent, fresca i innovadora, que fa de l'amor el punt de partida i trobada.

En Bruno (Albert Triola) és un arquitecte culte i apassionat pel cinema, que escolta a la seva bústia de veu un missatge de l'Àlex (Rubén de Eguia), el cambrer del Bar Bero, un noi obsessionat pels seus músculs. El dia que es troben descobreixen que són personatges antagònics, units només per un desig sexual irrefrenable i una frase de pel•lícula. Els actors fan partícep al públic de la trama, no només per la seva credibilitat, per la seva proximitat o per la capacitat de crear moments hilarants, sinó també per trencar màgicament amb la seva mirada la quarta paret de l'escena i explicar “als heterosexuals del públic” conceptes que potser desconeixem.

Smiley ens emociona perquè explica la nostra història, la d'aquells éssers humans que estiren del fil vermell del destí per trobar a algú que, des de la diferència, ens complementa. Tots portem la desgràcia unida a aquest fil, perquè, com diu l'Àlex, “Tots busquem un smiley que mai no arriba”.