Sense malles ni ànima

Incomprensiblement rutinària la revisió de la llegenda de Robin Hood que ha perpetrat Ridley Scott, que ha renunciat en aquest film a la mirada d'autor que ha definit bona part de la seva trajectòria. Amb el Robin Hood, Scott segueix en la línia del cinema èpic i històric, que no li és estrany, però amb una desgana impròpia del director que va saber marcar una època amb films com Blade Runner. Desganat també sembla Russell Crowe quan es posa en la pell d'aquest Robin Hood que ja no porta malles, però que tampoc fa gala ni del seu punt més "gamberro" ni del carisma que se li suposa a un personatge tan mític. El film posa en canvi molt d'èmfasi en els principis i l'honor que defineix el personatge, del qual Ridley Scott es proposa explicar els aspectes més desconeguts, aquells que el van portar a convertir-se en un fugitiu de la llei, famós per robar als risc i repartir entre els pobres. La proposta pot ser interessant i més encara en temps de crisi, però el plantejament que fa el director és rutinari i ancorat en una manera de fer cinema que, sense cap més actualització, ha deixat de tenir interès. Al Robin Hood de Ridley Scott li manca èpica, aventura, humor, ritme, tensió sexual i, per resumir, interès general. No té ànima. Ni tan sols l'espectacular seqüència de la batalla a la platja, que d'alguna manera emula el desembarcament de Normandia en versió medieval, pot quedar per al record d'una pel·lícula amb què Scott només pot cobrir l'expedient davant espectadors poc exigents.

espaiisidor.blogspot.com