Roger Mas: 'Els catalans no suportem que ningú ens faci ombra'

 “Irredempt” és el nou títol del nou disc de Roger Mas (Solsona, 1975), nom cabdal de la música catalana dels darrers 15 anys. S'hi atreveix a presentar-se en solitari, tant sols acompanyat per la guitarra. Amb ella i la seva veu construeix una dotzena de cançons delicades i alhora plenes de força, amb una lírica molt poètica que s’embranca en llegendes, reflexions místiques i històries misterioses. Les interpretarà dissabte al teatre Monumental.

Després de fer un disc amb tota una cobla, a ‘Irredempt’ es presenta ben nu.
Em considero un cantautor, però després de vuit discos no en tenia cap que fos tant sols veu i guitarra.  Després de treballar amb quinze músics de la cobla durant mesos, que va ser divertidíssim i fantàstic, i d’oferir tants timbres i colors, em venia de gust anar a l’altra punta, treballar en solitud i buscar la cruesa de la interpretació individual. Quan ets només tu amb el teu instrument la teva veu transmet molts més matisos.

Creu que l’oient ha perdut el costum d'aquest tipus d'àlbums?
És possible, sobretot perquè la manera com escoltàvem música abans era molt diferent que la d’ara. En la música popular d’avui dia la dinàmica s’ha perdut totalment, els discos s’editen molt més comprimits, la diferència quan la cançó sona fluixa o forta és molt reduïda. Això fa que aquesta música sigui molt més còmode per escoltar de fons, ja que es manté sempre en un rang concret i no crida l’atenció. La cançó que jo faig, però, es basa en comunicar emocions i sentiments, i si li traiem la dinàmica ho perdem.

Per tant exigeix l’oient una atenció total, seure i escoltar-lo sense fer res més, com s’escoltava la música abans.
És un disc que et demana l’atenció, i que et molesta si el tens posat sense voler prestar-n’hi massa, perquè desapareix, torna, canvia... És un disc de sofà, de nit i amb llum tènue, per escoltar-lo de cap a cap.

‘Irredempt’ et transporta a móns onírics amb les seves lletres místiques i poètiques. 
Això sempre ha estat cabdal en la meva música. És la manera de representar com em sento sempre, a cavall de la realitat i del món heretat de la infantesa. Allò que abans en dèiem “la vida interior”, un món privat on no hi entra ningú, encara que tu el vulguis compartir no pots fer-ho.

Creu que la seva música és en essència evasiva?
En tots els meus discos sempre hi ha aquesta necessitat de fugir, de buscar un lloc on les coses tinguin sentit i siguin més controlables, i on tu mateix hi tinguis més importància. En el món on vivim som granets de sorra, la nostra importància i capacita td'incidència com a individus és mínima.  La voluntat evasiva i onírica de les meves cançons té a veure amb imaginar un lloc on tu pots actuar més com un dictador, com una casa pròpia on ho decideixes tot i on et sents més a gust.

Concep l’artista com algú que reivindica la individualitat?
Sí, n’estic molt convençut d’això. Manuel Vázquez Montalbán analitzava els artistes de la Nova Cançó segons la diferència entre el “nosaltres” i el “jo”. Les cançons de Raimon i de Lluís Llach eren aquest “nosaltres” que interpel·laven a la societat, mentre que Pau Riba i Jaume Sisa eren el “jo” una mica despistat, que es pregunta qui som, això què és, què hi pinto aquí. Artísticament sempre m’ha interessat més la poètica del jo.

Les seves cançons fugen de l’esperit costumista de moltes de les bandes que triomfen avui en el panorama català
No crec que en fugi. Penso que m’agradaria fer moltes coses que no sé fer, potser m’encantaria signar una bona cançó costumista, o d’una bona cançó protesta que interpel·li el “nosaltres”, però és que no em surt. Estic d’acord que hi ha una generació de músics que està tirant més cap a un cert costumisme, però això no és bo ni dolent. Potser la nova generació, a la qual no sé si hi pertanyo o no, té una existència una mica gris. L’última que va tenir una certa il·lusió va ser la del 68, l’última en deixar-se enganyar pels ideals. 

El grup català Ix diu que a Catalunya als artistes no se’ls permet anar de divinitats.
L’individualisme tampoc es porta gens, a tots els nivells, però el pitjor no és que els artistes perdin l’ego, sinó que el públic condemni aquesta individualitat. Però clar, és un públic català; Unamuno ja deia que un tret comú a tota la Península Ibèrica és l’enveja. I més a Catalunya, on millor que no se t’acudeixi destacar per sobre de l’altre. Som un país totèmic: alcem a l’estrellat dos de cada ram i la resta, ben quietets. 

Som envejosos?
Catalunya és un país que poda els arbres perquè no creixin, es facin massa grans i acabin sent un bosc descontrolat. Vas a Anglaterra, Alemanya, Itàlia, i els arbres als parcs i als carrers són enormes. Aquí els deixem ben baixets, que s’hi pugui arribar fàcilment. No ens agrada que ningú ni res ens faci ombra. Si erets el meu company de pupitre, per què has d’arribar a destacar en quelcom, com si et creguessis millor que els altres? Ara, als pocs tòtems a qui sí hem entronitzat els deixem que fotin les bajanades més grosses. Estem molt mancats de criteri i de sentit crític.