Retallades i qualitat educativa

Les administracions que opten per retallar en serveis bàsics acostumen a explicar que es comporten com cirujans amb bisturí. És a dir, són capaces de prescindir del prescindible (fins i tot del que és maligne, seguint amb el símil mèdic) deixant intacte el que és essencial d’aquell servei. Res més lluny de la realitat. En educació, poques coses són sobreres (més aviat, al revés) i hem gaudit de molt pocs luxes, almenys en els centres educatius.

Hi ha qui creu que l’autonomia consisteix en traslladar als equips de mestres i AMPAs les patates calentes que van generant les erràtiques polítiques educatives que estem patint darrerament. Amb aquesta interpretació tan particular del concepte d’autonomia, ara queda a criteri de cada escola determinar “què es deixarà de fer” quan no arribin els substituts de mestres que (ves per on!) cauen malalts, es troben indisposats o bé es troben amb algun imprevist. I el que acaben fent les escoles (almenys, de les que en tenim notícia documentada) és deixar de fer reforços, desdoblaments de grups d’alumnes o altres formes d’agrupament que permeten una atenció més personalitzada (tallers, grups per racons, atenció en petit grup o individual), … mesures, totes elles, amb les que l’escola organitza l’atenció a la diversitat de necessitats educatives dels seus alumnes. I el conjunt d’aquestes mesures són un dles millors indicadors de l’estil pedagògic de cada centre. No ho oblidem. En altres casos, s’opta per anul·lar reunions de coordinació o abandonar tasques de gestió que es posposen necessàriament per a altres estones no escolars (abans de les 9 o després de les 5, habitualment).

La qualitat educativa té molt a veure amb els projectes singulars que es proposen els equips docents; amb la manera d’organitzar els temps, els espais, les formes diverses d’agrupament de l’alumnat que més bé aniran per aquest projecte. Amb les eines que es posen en mans de les tutories per donar una atenció qualitativa a cada alumne, una atenció col•lectiva i complerta de part de tot l’equip d’educadors, que inclou reunions de planificació, decisió i avaluació, entrevistes amb els alumnes, les famílies i professionals externs al centre. Tot això és a la base de la qualitat. I és de les primeres coses que “salten” quan no hi ha l’equip humà i el suport horari necessaris.

El no reconeixement de totes les tasques que composen la tutoria en l’assignació horària que es fa als substituts (ni les estones d’esbarjo amb els alumnes de la seva tutoria no els són reconegudes!) rebaixa la consideració d’aquestes tasques a feines “prescindibles”; és a dir, de poca o cap rellevància.

Des de l’escola, constatar com la nostra administració educativa considera que ja hi ha prou persones i hores per suplir el que deixen de fer els companys que falten ens porta a una doble conclusió: que qui gestiona considera que la nostra feina docent té molt de “palla” o de “prescindible” i – com a conseqüència d’això – que tenim una administració educativa que no sap (o es fa la despistada) on es juga la qualitat del sistema educatiu. No és estrany que això generi desànim; no té res a veure amb les conviccions pedagògiques amb les que treballa la immensa majoria de professionals.

L’autonomia de centres sense recursos suficients (en aquest cas, persones suficients) és un concepte buit. I un concepte buit no s’ha d’utilitzar per justificar fracassos. Pervertit el concepte, que no ens demanin responsabilitats als que pregonàvem, il·lustràvem amb exemples i animàvem a fer un pas endavant en termes d’autonomia. Les no-substitucions perjudiquen greument l’autonomia i – per lògica - la qualitat educativa.