Reflexionant sobre el mòbil i les relacions humanes

Una veu masculina i profunda, gairebé intimidatòria, recorda als assistents, just abans de començar una obra de teatre, que han d'apagar el telèfon mòbil. L'advertència, però, sembla una ironia quan, segons més tard, l'aparell pren tot el protagonisme a dalt de l'escenari. Això és el que passa a l'espectacle ‘Mòbil', una producció del Teatre Lliure que reuneix la crème de la crème del teatre Català: l'escriu Sergi Belbel, la dirigeix Lluís Pasqual i la protagonitzen noms com Carles Francino, Maite Gil, Marta Marco i Rosa Novell. ‘Mòbil', estrenada el passat 12 de desembre a Reus, recala aquest dissabte, dia 19, al teatre Monumental. L'obra clausurarà la Temporada de teatre i dansa d'enguany, per la qual han passat peces com El Mikado, Visitando al Sr. Green, En Pólvora, Primera Història d'Esther o Metamorfòsis.

‘Mòbil' es planteja com una reflexió sobre les relacions humanes i de quina manera aquestes han canviat des de què aquest aparell ha conquerit la societat. L'obra parteix de la història de quatre personatges que pràcticament es comuniquen tant sols amb el telèfon mòbil, i que coincideixen en un hotel després d'haver estat desallotjats d'un aeroport a causa d'un atemptat terrorista. L'argument se centra en la relació que s'estableix a l'hotel entre ells quatre, que sense saber-ho tenen lligams anteriors, i la manera com contacten amb els seus familiars i amics a través del cel•lular. A pesar que l'obra està inspirada, segons el mateix Belbel, en la por que predomina en la societat després dels atemptats de l'11-S a Nova York, i que el context del qual parteix no pot ser més seriós (una societat global que en realitat pateix d'incomunicació, sobrevolada per l'amenaça terrorista), ‘Mòbil' està enfocada com una comèdia lleugera, com una sàtira, que aposta per la desdramatització. Juguen un paper clau, en aquest sentit, els personatges (Sara i Clàudia, i els seus dos fills, Jan i Rosa), força esbojarrats i amb un punt frívol i planer, que protagonitzen escenes àgils i plenes d'equívocs.

L'escenografia ideada per Pasqual amb Paco Azorín aporta el seu granet de sorra per donar a l'obra un toc contemporani i tecnològic. Els espectadors es troben amb una gran pantalla de LEDs (petits diodes elèctrics lluminosos) que es van iluminant per convertir-se en un decorat o un altre, donant suport i mesclant-se amb la interpretació dels actors.

El públic mataroní serà el darrer jutge de l'obra, precedits però per la poca benevolència de la crítica barcelonina, que no ha dubtat en torpedinar-la a pesar de l'elenc de noms que hi ha al seu darrere.