Rebaixes

Dies enrera van començar les rebaixes d’hivern, rebudes amb impaciencia i fins i tot amb entusiasme per una gran part dels ciutadans o, més bén dit, dels consumidors.

No escapa a ningú que les rebaixes és la manera que tenen moltes empreses de treure’s els stocks remanents als magatzems, és a dir, allò que no s’ha venut en el moment que s’esperava i al preu que s’esperava. És uns dels principis motors del capitalisme: la producció d’excedents de forma sistemática permet l’intercanvi i l’especialització; si a aquest principi afegim que l’augment del nivel econòmic del païs comporta l’acceleració de l’economia i per tant, de les transaccions tant en nombre com en volum, tindrem que el fenòmen de les rebaixes només s’entén en un context de societat industrial i avançada. I la nostra societat, tot i que a vegades no ho sembli pas, ho és d’avançada i de consumidora, tant de béns com ara de serveis.

Les rebaixes, per tant, no només formen part de la mecànica del capitalisme sino que són necessaries per tal que millori el seu funcionament. Però nosaltres, consumidors, les necessitem també a elles? Necessitem allò que ens ofereixen les rebaixes? L’experiència em diu que la majoria de compres es fan per pur plaer de fer-les; és el propi acte social de la compra, i no l’objecte comprat, d’on esdevé la presumpta felicitat del moment. Ens és necessaria aquella compra? Necessitar o no necessitar…. vet aquí la questió! El concepte de necessitat és força difús i subjectiu, ja que el que un no considera necessari és per d’altres imprescindible. Però no pretenc escriure un al.legat contra les rebaixes i el consumisme, no gossaria fer-ho; la mecánica del capitalisme exigeix consumidors i quan més consumeixin millor. Sense oblidar-nos d’aquells que amb el seu treball han aconseguit que aquella peça sigui a l’aparador de la botiga, tots estem en aquesta dinàmica i, com deia la lletra d’un conegut grup de rock, “the show must go on” (l’espectacle ha de continuar).