Raúl Capitani, che, pibe...

En Raúl Capitani ens va deixar aquest darrer cap de setmana i amb ell se’n va anar un artista que anava més lluny del propi concepte creatiu de la paraula. Capitani era un intel·lectual enormement preparat que emprava l’art per fer-nos avinent les seves conviccions que anaven sempre en el camí del social, de la cultura, sempre en una direcció humana i humanista que alguns no van voler veure i escoltar, qualificant-lo tan sols en l’aixopluc de la plàstica que va practicar tota la vida malgrat que la seva professió oficial era la d’enòleg.

Va arribar a Mataró, la terra dels seus avantpassats fa quaranta anys, fugint de la dictadura Argentina. I va venir carregat ja amb un maleta plena de coneixements artístics en el camp del gravat i de coneixements culturals. Es va apropar al maridatge entre art i literatura, un fet especial en aquells moments i així va anar desenvolupant treballs amb García Lorca, Borges, i Hernández com a referents, als que ben aviat va afegir Espriu. La seva carpeta al voltant de la Pell de Brau, segueix essent peça essencial per entendre el concepte i el fer de l’artista.

Treballador en el camp social amb joves en perill d’exclusió, va potenciar els seus coneixements gràfics per convèncer a Manuel Cuyàs i establir el taller de Gravat de Mataró que va dirigir durant una dotzena d’anys en els que va injectar el verí de la tècnica a un gran nombre de creedors mataronins.

Conversador infatigable, com a bon argentí que era i que mai va renunciar a ser, els seus amics del Llimoner ho saben prou bé, Capitani era un pou de sapiència sense fons. Les seves històries, mai lineals i sempre derivant-se pels camins més insospitats, et portaven indefectiblement al pensament profund, al neguit i a la reflexió. Uns verals pels que ell transitava amb la lleugeresa de qui va cap on vol estant alhora de tornada de tot.

El seu món creatiu, fonamentat en un expressionisme social, en el que l’home sempre n’era protagonista, era alhora el camp d’experiències tècniques de tota mena, amb les que desfruitava com aquell infant trapella que mai havia deixat de ser.

Ara Capitani ena ha deixat i encara que sempre diem el mateix i tots sabem que l’artista no mor mai ja que es perpetua en la seva obra, ens queda a tots molt clar que avui ens sentim orfes de la saviesa, del fer i del tarannà d’una gran persona a la que trobarem tots a faltar i jo especialment, doncs qui em dirà aquells: “Che, Pic, com anem” amb el que em saludava indefectiblement cada vegada que coincidíem.

Però tots sabem també que els records es marceixen i el millor homenatge al seu fer no pot ser aquesta exposició espúria i interessada que ara vol muntar a corre cuita Cultura quan l’havia negat rotundament quan era escaient, és a dir en vida. El millor homenatge seria mantenir l’esperit i el concepte del taller de Gravat que va crear i que ara es troba en greu perill. Però ja sabem que a Mataró l’art importa molt poc, com bé va patir en Raúl en la seva lluita quotidiana.

Che, pibe, Raúl, t’enyorem.