Capgròs
Hi ha dates puntuals que ens indueixen a la reflexió, com per exemple el 8 de març: un bon moment per a fer una pausa i replantejar-nos quines són les fites que les dones en general voldríem assolir.
I quan dic les dones, voldria donar veu a totes les dones. No només a les activistes d'avui en dia -que per sort cada vegada en som més- ni tampoc a les que, durant dècades, han fet de la seva lluita per posicionar-nos al capdavant de la societat, la seva forma de vida, sinó també a totes les altres: les que no es manifesten; les que no s'impliquen en moviments socials de cap mena ni surten al carrer a reivindicar els nostres drets; les que no pertanyen a cap associació de dones, però que sense cap mena de dubte, també pateixen les conseqüències del seu gènere.
Sovint pregunto a les dones -aquelles que no es manifesten, ni reivindiquen drets socials obertament- com se senten davant del seu paper a la societat, a la família, a la feina... i la immensa majoria, no és mostra massa satisfeta.
Totes tenen alguna queixa -o moltes- motivades, en gran part, perquè la seva quotidianitat es troba plena de situacions desiguals que generen petits o grans malestars. I no és que es conformin, no! Però intenten pal·liar la situació convinant dosis de bona voluntat i compensant la situació amb d'altres suposats avantatges, perquè l'alternativa de viure en peu de guerra i mantenir una lluita constant de gèneres, no els hi resulta atractiva.
Tenint en compte la seva opinió, ens podríem qüestionar per què el fet de treballar per a modificar aquells aspectes socials que generen desigualtat, ha de ser una batalla? O per què homes i dones hem de mantenir una lluita de poders per aconseguir quelcom que ens pertany a tots?
Som moltes les dones que no volem lluites, sinó pactes; Són molts els homes que, davant totes millores aconseguides en temes d'igualtat, no acaben d'entendre què és això tan important i que tant ens molesta, encara.
Cada vegada, hi ha més homes que comparteixen la nostra causa. Però encara hi queden molts més que no comprenen el nostre descontent, el motiu del nostre esgotament físic i mental, la nostra carrera diària per arribar a tot, les nostres contradiccions internes generades per l'obligació de descartar opcions sense la llibertat de poder escollir... Òbviament, no resulta tant fàcil d'entendre, ells no s'hi troben! I tampoc seria just per part nostra, exigir-los-hi que caminin al nostre pas, sense posar-se les nostres sabates. Davant d'aquesta premissa, no trobeu que ens hauríem de descalçar i mostrar-los-hi el camí?
D'altra banda, quan plantejo la mateixa qüestió als nostres companys -els homes- opinen que som massa exigents amb nosaltres mateixes. Ells no ens demanen pas, que assumim totes aquestes càrregues que ens roben temps per realitzar-nos, ni que obtinguem un màster en Responsabilitats Familiars i Quotidianes , però la realitat és que tampoc es mostren gaire predisposats a agafar el relleu i compartir totes aquestes responsabilitats, sense que nosaltres fem, d'avantmà, una sol·licitud directe o una pressió diària, que en moltes ocasions, genera disputes i malentesos.
Les dones volem continuar sent dones. Volem gaudir de la nostra feminitat, però amb la mateixa llibertat de decisió els homes. Volem escollir sense sentir que la nostra vida depèn de muntanyes de condicionants que ens fan presoneres i no ens permeten créixer i desenvolupar-nos com voldríem.
La veritat és que no som enemics. La solució és que siguem aliats. I un cop més, hem de ser nosaltres -les dones- les que fem partícips als homes de la nostra realitat social. Perquè quan hagin estat a la nostra pell, ens entendran! I aleshores, serem molts més en el camí, i serà més lleugera i efectiva la tasca de fomentar plegats una nova educació, que ens conduirà cap el futur que ens pertoca: Un futur ple d'igualtat d'oportunitats.
Comentaris