Que bé: els Borbons i Pujol no han existit!

La ciutadania deu estar astorada; els uns, divertits; d’altres confosos; els que seguim la política fa anys, cansats; i alguns altres molt contents, pel que es veu.

Quant de temps esmerçat (perdut) discutint noms de carrers i de plaques! Els nous partits han nascut amb (i de) la crisi econòmica, institucional, territorial i de credibilitat democràtica. Ens ofereixen sobretot debats essencialistes i de cara a la galeria, amb poques propostes de regeneració democràtica, reactivació econòmica i justícia social, que siguin útils, efectives i possibles. Quelcom semblant es pot dir dels que ens volen portar a un “nou estat (català)”. Estiguin tranquils, que al final n’hi haurà per a tothom.

Darrers debats al Ple municipal. Un: proposta de suprimir els noms dels carrers borbònics. Així esborrem els Borbons. No hauran existit, ni hauran fet res de mal (o de bo). Dos: proposta d’eliminar les plaques amb el nom Jordi Pujol (l’ex Molt Honorable). Així aquest senyor no haurà estat president de la Generalitat, ni va venir aquell dia a Mataró, ni en tal data es va inaugurar aquell equipament.

Ja fa uns anys un regidor es va estrenar suprimint les plaques dels edificis de protecció oficial construïts pel Ministeri de la Vivenda, on lluïa l’escut franquista. Una mala aplicació al meu entendre de la Llei de la memòria històrica, que obliga a retirar els elements enaltidors del règim dictatorial però no els simples escuts. Resultat: ara hi ha una placa, en català i amb l’escut de la Generalitat. D’aquí a unes desenes d’anys els que ho mirin diran: Que bons que som els catalans. Durant la llarga nit del franquisme, la “nostra” Generalitat ja feia obres i treballava per al poble!

Les dues darreres decisions sobre carrers i plaques no tenen certament el mateix impacte social. El canvi de nom d’una via pública afecta molts particulars i negocis i suposa un gran trasbals. La retirada de plaques és molt més simbòlica. Però em sobta que qui vol mantenir els borbons vulgui treure Pujol. La causa que ho motiva tot és el mateix: la corrupció i les males pràctiques que s’atribueixen a els uns i a l’altre (l’objecte). El que canvia en un cas i en l’altre és el titular dels fets (el subjecte): el Borbó (espanyol) el salvem; però Pujol (català), no. És lleig. O tots moros o tots cristians.

Si el món i la societat que hem trobat no ens agraden, els pintem d’un altre color o li fem una cara nova. Ni els Borbons ni el franquisme ni Pujol no hauran existit ni els podem retreure res. Que fàcil és viure en un món ideal! Només hem de somiar i fer-nos-el a mida. Però la història es la història i no la podem modificar al nostre gust. Ni interpretar els fets del passat amb els ulls d’avui.

Ja el 2014 es va produir una decisió municipal gratuïta: declarar persones “non grates” els exdirigents de Caixa Laietana, De Dòria i Ibern. No defenso aquestes dues persones per la seva responsabilitat en la gestió de l’extinta entitat i especialment en l’afer de les preferents, perjudicant sense escrúpols gent senzilla. Que els jutgin els tribunals. Però aquell acord del Ple mataroní és sobrer i innecessari, i no té cap efecte administratiu ni legal, més enllà de la reprovació moral. Però en aquest terreny –el moral- una administració és competent per jutjar algú? I les persones individuals ho són? Pensem en les paraules de l’Evangeli.