Prova superada

El Shakespeare ha canviat de lloc. Aquest ha estat un any de trànsit i el canvi, a priori, no ha estat traumàtic. Can Ratés és un lloc idíl·lic per a la celebració del Festival però Can Ribot, en una altra escala, menor, ha demostrat tenir un important encant. Els pins, la gespa, la piscina, la casa i les vistes al mar feren encara més atractiva l'oferta teatral. La copeta de cava d'abans de les funcions i els càterings a preu assequible (gratuïts els de les respectives inauguracions) que se n'oferiren van ajudar a fer les nits rodones.

Hi ha però d'altres aspectes que caldrà plantejar-se seriosament com és la contaminació acústica provinent de l'autopista C-32, que afecta de manera constant a la banda esquerra de l'espai pati (escenari gran), fent-se més evident en moments de silenci o de veu baixa a escena, i la provinent de la carretera de Mata, que afecta a la banda dreta de l'espai jardí (escenari petit), on el soroll és més puntual degut al menor trànsit de vehicles. L'obertura total de l'escenari, a més, dificulta la bona recepció de les veus dels intèrprets, sobretot per part de les darreres files d'espectadors, cosa que implicaria millorar el sistema d'amplificació per micro o escollir espectacles amb actors amb excel•lent projecció de veu. Una mica més d'espai entre els seients seria d'agrair, malgrat la conseqüent disminució de l'aforament.

Pel que fa als espectacles val a dir que la qualitat artística dels estrangers ha estat molt per sobre de la majoria dels de casa. Les excepcions van venir de la mà de la companyia Dei Furbi, que obriren el Festival, i del recital de Xavier Sabata i Laberintos Ingeniosos, que van aixecar el nivell.

El Festival, s'inaugurava, com fins ara, a Santa Susanna. Després de les paraules del seu alcalde i de la directora artística, Montse Vellvehí, “Homes de Shakespeare” aconseguia una obertura deixant el llistó ben alt. Dues violoncel•listes acompanyaren tres joves i bons actors acabats de sortir, com aquell que diu, de tres promocions diferents de l'Institut del Teatre, que van deixar el públic amb un pam de nas intentant seguir els seus divertits i intel•ligents jocs de paraules frenètics basats en diversos personatges shakespearians. Un treball molt corporal, sense gaire pausa, que barrejava tècniques de Comedia dell'Arte, bufons i clowns, amb tastets de cant i de lluita d'armes. Malgrat el sentiment de raresa per part dels actors fruit de la conjunció de la pressió implícita de la inauguració i de ser el primer “bolo” a l'aire lliure, la funció va ser un èxit.

Dos dies després, les paraules de la Montse, en aquesta ocasió acompanyada de la Sandra Monclús (nova adjunta a la direcció que agafa el relleu de la Clara Segura), tornaven a inaugurar simbòlicament el festival a la seva nova ubicació, Can Ribot, a mig camí entre els nuclis urbans de Mataró i Llavaneres. La Norah Krief, poqueta cosa però elegant i amb molta presència i complicitat, i els seus tres músics, es van encarregar de mantenir el llistó allà on era fent una magnífica versió cantada d'alguns sonets de Shakespeare. La cantant francesa, en tot moment descalça i amb ganes de sensual ballaruga, va interpretar dos dels sonets en anglès, sense traducció projectada (a diferència de la resta). Nit estelada agradable, amb cants de grills, on es comencen a patir, per moments, els sorolls de cotxes, motos i alguna sirena d'ambulància.

L'endemà a la tarda, la cita era l'ermita de Sant Simó. Les condicions feren trontollar el llistó. L'excessiva calor (que va robar massa protagonisme a la música), la concurrència, la petitesa de l'espai i la manca de ventilació van fer patir de valent tots els assistents. Gràcies a que la professionalitat i qualitat dels músics, que van suar la cansalada, havent de sortir cap a la sagristia bastant sovint en busca d'aire, va compensar l'aclaparament del moment. Sabata, amb millor aspecte que a la fotografia promocional i que xop, com la resta de companys, a mig recital va haver-se de canviar la camisa, ens va transportar d'una manera encantadora a l'època isabelina, amb la seva veu de contratenor, dolça i ben impostada, autèntic regal per a l'oïda. Molts i forts aplaudiments per a la interpretació i l'estoïcisme.

Al vespre, tornàvem a Can Ribot, on l'espectacle de dansa “Les dones i Shakespeare” estrenava l'espai petit amb un estrany “overbooking”. Primera baixada del llistó, que oscil•larà com una muntanya russa fins a final del Festival. Shakespeare es converteix en un pretext per a quatre solos de dansa que funcionaren millor en el seu origen i a la capella de l'antic Hospital on es va representar per primer cop a Mataró. Podríem arriscar-nos a dir que el que millor encaixa és el de la Maria Garriga, pel component teatral i la varietat en el joc i els recursos. Al primer, la veu no és a l'alçada del xelo i el cajón en directe, el recurs del trampolí queda en anècdota, tot i que la coreografia amb armes li aporten interès. El segon té un component visual interessant que cobra el màxim significat dins la capella que comentàvem. El darrer acaba cansant per la seva duració; el videomuntatge i la música, que saturen, s'acaben cruspint la Sol Vázquez, que interaccionava amb la projecció d'una manera molt més ajustada i interessant dins la capella. A favor, la divertida introducció del conjunt de ballarines amb aires d'“Ángeles de Charlie”, no tant com la passarel•la del final on es peca de pedanteria.

Divendres, 1 d'agost. Fantàstica interpretació a càrrec de la companyia francesa L'instant d'une Résonance de “Peines d'amour perdues”, la funció més llarga de tot el Festival. Una posada en escena que malbarata enginyosos moments que es tornen sublims amb la tècnica i l'energia dels actors que demostren un domini en diferents disciplines. La caracterització grotesca dels personatges secundaris junt amb la seva riquesa gestual i el control del gag van fer gaudir l'auditori de moments inoblidables. A ressaltar, potser, el personatge de l'Armado i el d'en Préssec, per la seva especial vis còmica. Els sobretítols en català eren massa elevats i el sopar a mitja funció va fer decaure una mica els ànims generals que l'elenc va saber fer remuntar.

Al principi de la funció de dissabte, el sol cremava però en Tortell Poltrona s'ho va muntar bé per fer-nos oblidar la calor i centrar-nos en el riure. Més d'el mateix, si fa no fa. Els músics, la seva dona (la senyoreta Titat) i ell, seguint el mateix ritual, amb els mateixos rols. Per justificar l'actuació dins l'entorn Shakespeare, als tres quarts d'hora de funció va integrar el número del Juli Cèsar i en Marc Antoni. Que no sigui dit. Les improvisacions amb públic aporten sempre un grau d'improvisació que agrada. En aquesta ocasió un dels voluntaris a dit fou un dels coneguts de la ciutat, en Pep Comas, a qui li va tocar rebre una part del pastís d'escuma d'afaitar que poc abans havia estampat a la cara del mestre, cosa que per a més d'un fou com una katarsi (i no parlo per mi). Diversió familiar a preus populars per a diversificar l'oferta. Potser una mica massa “bèstia” l'explosió de la bomba que va provocar la por i el plor de més d'un. Segur que hi ha una altra manera de fer el gag...

La transgressió arribava al vespre, a l'escenari petit. “Burguer King Lear”, una versió en portuguès i anglès per a dos actors de “El rei Lear”, amb projecció de la traducció catalana a la part esquerra, dins l'escenari. Dos clowns amb pintes d'indigents fan avançar l'acció sense gaire temps per a respirar. Brutal, salvatge, orgànica i més que intensa va ser la interpretació de l'actor portuguès, el més baixet, que carregà amb el pes de gairebé tots els personatges, masculins i femenins, que donen rèplica a Lear, interpretat pel seu company. Mentre el segon portà el pes del protagonista d'una manera més escatològica, tot i que digna, el primer no va parar de metrallar amb força el text, de canviar de r