Poema visual sense paraules

Quan seus a la butaca d'un teatre i descobreixes que dos actors porten una espècie de careta esperpèntica simulant dos ancians, pateixes un primer trasbals emocional si esperes les regles del teatre més tradicional. Però quan, a més a més, intentes escoltar una paraula i arribes a la conclusió que no diran res en tota l'obra, s'aconsegueix un efecte immediat: la sorpresa.

És això el que aconsegueix André i Doriné, l'obra del Teatre Monumental del divendres 15 de novembre, que aconsegueix que el silenci es supleixi amb una absoluta expressivitat que no s'assoleix amb les paraules. L'espectador sap en tot moment què volen dir els ninots, que només expressen amb moviments corporals el que no es transmet ni amb l'expressió facial ni amb les paraules. L'expressivitat dels actors es troba al mateix nivell que l'originalitat de l'obra, en un pla superior.

André i Doriné és la història d'un matrimoni d'ancians a partir de la descoberta de l'Alzheimer de la dona, des de l'inici de la malaltia fins al final. En molts moments avorrida, amb un ritme incoherent, amb escenes que s'allarguen innecessàriament i algunes en les quals predomina una rapidesa sense sentit, el seu argument perd transcendència perquè no sabem si ens trobem davant d'una comèdia, un drama o un espectacle de mims. Serà perquè potser la vida no deixa de ser un cúmul de moments de riures i llàgrimes.

Un final que podia ser colpidor es dilueix per la manca d'emotivitat i fa que André i Doriné es converteixi en un poema visual que ens deixa sense paraules i, en ocasions, sense saber què sentir.