Capgròs
Sembla que Ron Howard ha pres bona nota de les crítiques que va generar la seva esperada versió cinematogràfica de l'èxit editorial El Código Da Vinci, cosa que li ha permès corregir algun error en la nova adaptació que signa d'una novel·la de Dan Brown. S'agraeix, per tant, que Ángeles y demonios sigui, com a mínim, una pel·lícula força més entretinguda, a més ritme i acció, que la seva predecessora. Poca cosa més es pot dir d'una pel·lícula que, més enllà d'això, resulta una nova constatació de l'actitud burocràtica amb la qual Ron Howard afronta els seus projectes cinematogràfics, sempre tan insípids i impersonals.
El realitzador opta per una adaptació força literal de la novel·la de Dan Brown, sense cap esforç per fer-se seva una història que, probablement des del seu origen ja pateix de nombroses incoherències que la fan força inversemblant. El seu protagonista, Tom Hanks, també sembla poc motivat per una pellícula que, no obstant, li ha suposat un sou gens menyspreable. Només Ewan McGregor, amb la seva solvència habitual, sembla creure's el seu personatge, clau en una trama que obre el debat sempre fascinant de la confrontació entre ciència i religió. Però ni tan sols aquí, guionistes i director han sabut o volgut aprofitat el potencial d'un material del qual s'hauria pogut treure molt més suc.
Fugint de tota polèmica per tal d'arribar de forma amable a tots els públics, Ángeles y demonios queda reduïda a historieta d'intriga entretinguda i lleugera, però buida de tot contingut, superficial, sense compromís i oblidable. Ni tan sols la visió de la sempre esplèndida Roma i les esglésies on té lloc gran part de la trama serveix de consol, ja que les dificultats per a rodar accions truculentes com les que es mostren al film han obligat a recórrer a decorats i cromes forçats. Al capdavall, una pel·lícula amb molt poc àngel i de mil dimonis.
espaiisidor.blogspot.com
Comentaris