Perduts

Fa uns mesos, en un article a La Vanguardia, la Pilar Rahola escrivia que vivim en una època que ha entronitzat “la immediatesa, la voracitat i la superficialitat” com a paradigma de vida. Segons ella, ens hem acostumat a fer surf i ens hem oblidat de fer submarinisme: mengem ràpid, llegim ràpid, escrivim ràpid, mirem ràpid, pensem ràpid, comuniquem ràpid... Sovint, en el mateix diari, Antoni Puigverd es pregunta perquè “l’ésser lliure i autònom que va imaginar la Il·lustració ha esdevingut un ninot en mans de la publicitat i les pantalles hipnòtiques”. La transformació de l’oci en negoci a través de la indústria del consum i la comunicació n’és la culpable?

A El Punt Avui, Castiñeira i Lozano, professors d’Esade, vaticinen que cada vegada hi haurà “més persones que no voldran viure per sempre recloses en el viciós i addictiu cercle daurat del binomi treball - consum”. En el mateix diari, ambdós professors es preguntaven fa uns mesos, citant al poeta T.S. Eliot, “On és la saviesa que hem perdut en coneixement? On és el coneixement que hem perdut en informació?” La solució, diuen ells, passa per adquirir un veritable compromís en favor de l’humanisme per tal d’aturar la tendència actual que ens fa “més especialistes, però menys civilitzats”. Parlen de retornar a la noció d’oci fèrtil que històricament havia il·lustrat la vella Europa?

Parlant d’humanisme, també a La Vanguardia, l’escriptora Imma Monsó reflexionava, arran de la publicació del llibre del catedràtic Jordi Llovet, Adéu a la universitat. L’Eclipsi de les humanitats, sobre “l’hecatombe moral” que, segons ella, ha suposat per a la nostra societat la formació de professionals molt ben preparats per accedir al mercat de treball però illetrats pel que fa a les humanitats. En la mateixa línia, la degana de la Facultat d’Humanitats de la Universitat Internacional de Catalunya, Teresa Vallès, es pregunta, com a conseqüència de l’actual situació de crisi, si per sortir-ne cal centrar-se en les competències professionals o també cal que l’humanisme arreli en la universitat.

Hem perdut el nord? Només cal prestar atenció als mitjans de comunicació i parlar amb familiars, amics, companys i coneguts per saber que vivim moments de molta incertesa i de gran confusió. Cap a on anem? Quin futur ens espera? Em sembla clar que tot plegat ens hauria de portar a un canvi de paradigma, però, malauradament, soc incapaç de veure-hi més enllà.

A Valentí Puig, un cop més a La Vanguardia, li sembla intuir la necessitat de tornar a l’època moderna en què “existia una divisòria radical entre l’art o la literatura diguem d’ambició estètica i intel·lectual i la cultura pop o més aviat de masses”. No ho sé, però, en tot cas, descriu la situació actual amb la seva habitual mestria: “És com si estiguéssim entre els vestigis d’una cultura ja caduca i en retrocés, mentre tot un món de noves formes volgués emergir, encara sense nom ni nord. En diem futur però ni tant sols tenim la certesa que sigui una mica real, que no correspongui a la volatilitat del miratge. Entre les formes que queden i les que arriben, poc hi ha que indiqui una nova bellesa, encara que fos terrible. Més aviat tot resulta fungible, molt passatger, altament perible, mancat d’aquella aura que en temps clàssics atorguen la bellesa, l’harmonia, l’afany de perfecció. Les formes que es prefiguren envelleixen de manera sobtada i vertiginosa, com ja succeïa amb les formes fràgilment supervivents. Allà és on alguns ubiquen la divisòria entre la modernitat i la postmodernitat. En un món escindit, sense ancoratges, sense vincles”.