Per una altra festa (no al cel)

Hi ha gent que ha perdut el sud, amb signes evidents d’arrogància malaltissa. Parlen de desconnexió copiant l’expressió de Samir Amin, l’eminent ara octogenari economista altermundialista, que aquest emprà el 1988 per referir-se a la situació de dependència crònica d’Àfrica respecte al capitalisme internacional.

He tingut la idea d’anar a comprar un gran cable i un endoll ben visible, amb un cartell al pit que digués: "Jo sí que em connecto", a la manera d’un Diògenes de pa sucat amb oli. Tanta supèrbia i superioritat moral m’embafa. Hauríem d’aprendre també de les Espanyes, i no quedar-nos sempre amb la cara més lletja del neofranquisme recentralitzador, que tants rèdits electorals, polítics i mafiosos dóna a les elits catalanes, sobiranistes, sí, portes endins, i regionalistes, sempre, portes enfora, com ha estat el pujolisme i els seus hereus de CDC, capaços de qualsevol cosa per mantenir-se en el poder.

Un exemple del que podem aprendre, sí, també aprendre d’algunes de les Espanyes que sovint oblidem, es situa a Guadalajara, a la suposada Espanya profunda, on celebren, des del 1992, la Maratón de los cuentos. La ciutat de Guadalajara es transforma en una festa, una festa singular per dues raons: pel seu caràcter cultural i perquè és eminentment participativa, doncs es produeix gràcies a la col·laboració d’una bona part dels ciutadans. La festa de la paraula i de l’oïda. Allò que li dóna personalitat a aquesta festa és que gira entorn a quelcom tan eteri com la paraula: els milers de paraules pronunciades i escoltades al llarg de tot un cap de setmana, des d’un divendres a les 5 de la tarda fins el diumenge següent a les 3 de la tarda. Durant tot aquest temps centenars de persones romanen narrant i escoltant contes sense parar, sense dormir, menjant ràpidament per seguir contant i escoltant. La Marató té una única regla, i és que els contes han de ser narrats, no es poden llegir. Es calcula que, entre voluntaris en tasques organitzatives, “escoltadors”, etc., trenta mil persones estan concernides. Molts són veïns, i d’altres són visitants, fins i tot de l’estranger.

Tota aquesta introducció ve a tomb perquè m’ha desenganyat que aquest nou govern municipal mixt entre PSC-CiU ha decidit, prèvia valoració? de les dues anteriors festes "Al Cel", que paga la pena continuar amb aquest malbaratament, no només de l’erari públic, sinó d’ideologia d’una festa gens sostenible, i de simple espectacle. Diuen que han fet ¿estudis? econòmics i segons aquests, surt a compte el dispendi. No m’ho crec.

Aquests estudis no són científics sinó ideologitzats per la voluntat de crear una suposada marca apèndix de la marca Barcelona, un esdeveniment que no és endogen, que sempre està pendent que les marques multinacionals ens utilitzin com un clínex. I a més, se sap que són diners públics que surten de tots, però els beneficis van a parar a mans d’un sector (molt respectable), però que no és col·lectiu. I jo em pregunto: si tenim una festa popular, Les Santes, model de participació, de negoci, de cohesió social, per què, doncs, hem de posar “el llit” per a un espectacle corrosiu pel que fa una mala educació ambiental ara que tenim la cimera sobre el canvi climàtic, que no és sostenible, que no crea llocs de treball raonablement dignes, etc.?

Per què no ens connectem amb iniciatives més estimulants encara que vinguin de la “pèrfida” Espanya, i ens desconnectem d’esdeveniments tan artificials com a imprevisibles basats en el querosè. Us imagineu una aliança entre el món del comerç que tant brillantment ha impulsat el meu ex alumne Miquel Rey, sempre energètic i emprenedor, amb la tradició que va iniciar la llibreria Robafaves, de contacontes, com va començar la meva també ex alumna Helena Jubany, que va orientar la seva vida cap a aquesta activitat tan enriquidora i social, ara que farà catorze anys de la seva mort?

Us imagineu aquesta magna organització a tots els barris, a molts comerços, explicant contes en llengües diferents, de cultures diferents, d’ètnies diferents, de colors diferents, en un cap de setmana, on pogués arribar gent de tot arreu, com per Les Santes? On els centres educatius poguessin participar en la seva organització?

Què tal si fem una despesa que sigui una inversió en cohesió social, en coneixement mutu, en convivència, i no fem de simples espectadors amb el protagonisme del gegantisme de les multinacionals i el seu màrqueting?