Pensar, però no entendre-ho

‘Generació perduda dins de la història, generació sense solta ni volta, generació sense ganes de fer ni de desfer’. L’obra ‘Mediocres’ es podria definir amb aquestes frases d’apatia i neutralitat, tal i com s’introdueix en els seus primers segons. La peça teatral que ha estat en cartellera des del 15 de novembre fins el 14 de desembre al Versus Teatre de Barcelona, a càrrec de la companyia Buits i Nous, ha gaudit de la interpretació de Carla Lindström, qui va iniciar des de ben jove la seva carrera a l’Aula de Teatre de Mataró. L’actriu va formar després amb els seus companys la companyia de teatre amateur cia. Terraq’ua, que li va obrir les portes cap a terreny català. En la seva essència, la proposta teatral suggereix una narració de fets centrada en la vida d’un individu anònim i conduïda a través de cinc personatges irònics. Precisament, aquestes cinc veus s’aniran topant amb la quotidianitat d’un món buit, agre i ple de despropòsits.

L’individu de l’obra compra al Zara, va al gimnàs, vol ser ecològic i moralment social i idolatra allò d’aparença més banal, com pot ser un pot de maionesa. El quadre insuls de la seva vida el portarà a una sèrie d’esdeveniments marcats per la relació de la causa i de l’efecte que faran que es qüestioni moltes preguntes, fins i tot el fet d’haver-se capficat en una bosca fosca sense cap sortida vitalícia. L’obra vol transmetre un cert individualisme en la separació dels personatges, els quals impregnen les seves interpretacions estereotipades d’ironia, però sobre tot d’humor, una eina recorrent en tot moment que fa que el riure sigui una protecció que els pot deixar despullats davant la realitat. Bàsicament, l’argument planteja una crítica social, una reflexió en l’espectador sobre qui som i què fem en el nostre dia a dia. La crítica satírica no deixa de fer acte de presència a ‘Mediocres’, i a més de qüestionar la vida de l’individu o del col·lectiu, les ONG’s o els consumidors de televisió tampoc surten benparats. Carla Lindström, Empar Capilla, Angès Esquerra, Andreu Martínez i Albert Mèlix ens mostren, en el seu conjunt, la monotonia mandrosa que respiren les nostres vides, sense cap voluntat de canvi, amb un microscopi que examina i analitza les nostres pròpies preocupacions, però que no trenca barreres per anar més enllà del jo mediocre, i que, en definitiva, deixa en un estat de congelació allò que sempre ha caracteritzat la civilització humana: el canvi.

El director de ‘Mediocres’, Joan Manuel Albinyana ha optat per una posada en escena discreta però contundent. Les necessitats tècniques s’han acoblat amb èxit a l’espai, i gràcies a la suma del bon fer l’obra ha regalat al públic una bona història. Perquè tot sovint ens ofeguem pensant que ho tenim tot sense tenim res i ens passem la vida preocupats per engreixar una nevera de pots de maionesa. Una història per pensar, però no necessàriament per entendre-ho.