Parlen els directors de Pastorets

Vostès que han sigut els quatre directors des que es va establir l'alternaça en la direcció, quina valoració fan d'aquest sistema?
T.Grané: La roda ha anat fantàstic, tot i que també té desavantatges. No caus en el muermo, no mates al director... però també té riscos d'involució. A qui li passes la direcció de Pastorets és delicat, perquè hi ha una cosa que es diu sentit comú que no la té tothom. Per exemple a mi que surti la creu al final em sembla una involució. La caspa hi serà sempre però podem fer una cosa que vagi aguantant.

Xevi Ribas: L'alternança de directors jo crec que és bona. Però no pels canvis que es puguin fer, que al cap i a la fi només veiem els malalts de Pastorets. L'obra és una peça viva, per tant hi ha d'haver aquests canvis. Sinó serien avorridíssims. Igualment juguem amb una cosa molt bona. El text de Pàmies és religiós però molt "shakespearià", perquè parla de coses humans... I l'orquestra en directe i la música ens fa diferents també. Sabem que hi ha uns trets característics encara que no estiguin escrits. Però durant els anys s'han anat afegint moltes coses: el fum, la llum negre, les projeccions en vídeo... han de ser coses que ajudin l'espectacle i que no en facin perdre l'essència. De fet, des de l'inici de l'espectacle sempre s'ha anat a buscar el millor.

J.M. de R.: L'alternança ha estat absolutament positiva. Si de cop s'escull un director respecte el qual tots els altres creiem que no ha entès el que són els Pastorets... doncs el tercer any es pot reconduir. Per altra part, és tan brutal l'espectacle que no es pot fer foc nou. Pots incidir en coses, només. I això obliga a tenir un projecte de direcció. A més, els Pastorets que es fan ara són els que es feien al principi? En absolut. El que sí és cert és que, com diu en Xevi [Ribas] sempre s'ha apostat per fer les coses el millor possible. Es pot usar tecnologia avançadíssima en una peça museística, oi? El que cal trobar és l'ús poden tenir aquestes noves tecnologies.

C. M.: La roda està bé perquè tenim la llibertat de dir: això que ha fet el meu company no em convencia però allò sí. I podem dir: «Les milloro, fins i tot». A la llarga el que fan els altres... ajuda.

J. M. de R.: L'aposta del nou sistema justament era perquè va arribar un moment en què vam veure que això era un espectacle i que hi havia d'haver un director d'orquestra general. A més té una altra cosa bona que és que el canvi de direcció porta a que els actors es treguin la son de les orelles.

Capgros.com: I més enllà del nou sistema d'alternança de directors, en quin moment es troba l'espectacle?
T. G.: Jo diria que, més enllà del nou sistema, hi ha una discussió principal: tenim una peça de museu que s'ha de tractar de forma antropològica o tenim un espectacle viu i es pot canviar? La primera idea és un disbarat. Si et comences a plantejar els nivells de lectura, la consciència i la no consciència, els problemes dels personatges... llavors comencem a parlar de teatre. El hàndicap dels Pastorets és que tothom els fa i a més cada any. Amb les Passions no passa el mateix. I, en aquest sentit, vendre és molt complicat. A més tenim un espectacle molt encotillat: és molt difícil agafar l'espectacle i jugar-hi. El text, els tics del fet sociològic, fer d'escola de teatre... és un coursé tan gran... que el director de Pastorets ha de ser esquizofrènic! Al final se l'haurà de pagar.

J.M. de R.: Jo penso que peces com els Pastorets són espectacle vius però són peces museístiques. Perquè avui no agafaríem un text d'un tal Ramon Pàmies, de començaments del segle passat, amb una història sobre el naixement de Crist... Això és un espectacle viu? Evident. Que és una peça antropològica? També. Perquè és un ritus iniciàtic per molta gent que comença a fer teatre, un punt on es poden barrejar creients, agnòstics i de tot... és un fet sociològic. El que passa és que tenim un determinat format. El que cal és preguntar-se si l'hem de mantenir. Jo penso que no es pot canviar del tot perquè perdria el sentit. Estem aquí després de 89 anys; si féssim un gran canvi es trencaria aquesta cosa que fa tant temps que segueix. Aquesta herència etnològica ha de tenir una continuïtat, que no vol dir immobilitat.

C.M.: Jo parteixo de la base que hi ha un text d'en Pàmies, que és un text escrit en una època, escrit en forma de rodolí, amb el qual costa molt treballar avui. I després és un espectacle fet amb decorats de paper, on treballem encara d'una manera artesanal. Necessites molta mà d'obra i voluntariat. Un text difícil i un material heredat difícil. I treballem amb un teatre i unes dependències de fa seixanta anys. O ets messoquista o... Per sort el voluntariat encara ens respon bastant però arribarà un dia que potser no i haurem de mecanitzar... Una altra cosa que s'ha de fer és començar a treballar el mes de maig, o a l'abril. El que ens passa amb Pastorets és que la gent ja se'ls sap i costa motivar la pròpia gent de la casa per fer-los un altre any.

J.M.De R.: Jo també volia parlar també del voluntariat. Jo crec que el dia que no n'hi hagi l'espectacle no tindrà sentit. Això no és només un espectacle, és un fet sociològic. Els Pastorets són la gent. No són, malgrat que hi tinguin un gran pes, ni els decorats ni la il·luminació, són els que el fan viure.

T.G.: El que passa és que potser no cal que una cortina la tiri amunt una persona.

J.M. de R.: No, aquí està el tema. Té sentit fer-ho? O no? Hi ha coses que si i hi ha coses que no.

T. G.: Jo ho programaria tot.

C. M.: El problema del voluntariat és que has d'estar patint sempre per si tothom serà allà on ha d'estar.

J.M. de R.: El que si que podem mirar és fan falta dotze persones per moure tots els decorats o podem estalviar una determinada feina feixuga. O sigui, arribar a un equilibri entre la mecanització i la participació de la gent.

X. R.: Jo crec que l'important és el fet que hi hagi una persona apretant el botó, encara que no hagi de fer la feina en sí.

C. M.: Jo el que em trobo és que una cosa és treballar professionalment i l'altra és fer-ho d'amateur.

J.M. de R.: Discrepo. Hi ha coses fetes per professionals que són infumable.

C. M.: Sí, però el que cada dia és més difícil és trobar gent per venir no només a actuar sinó als assajos.

T. G.: La societat ha canviat molt i cal que la casa es plantegi com motivar la gent sense haver de pagar.

Capgros.com: De moment l'orquestra si que cobra.
J. M. de R.: Si, però és perquè podem tenir persones col·laboradores de nivell alt amb totes les feines però no hem aconseguit tenir-ho en música.

T.G.: És molt senzill. Per tocar una mica de piano t'has de passar com a mínim vuit anys. Amb teatre no és el mateix. En Maicas et posa dalt de l'escenari i el primer fas una cosa, després una altra de més gran... El que si que abogo és per trobar beques o fer convenis per fer un mig camí per oferir la possibilitat de tocar als músics en el teatre amateur. Igual amb la direcció musical. És un tema a desenvolupar.

Llegeix la segona part de la conversa