Parides en temps de crisi

Dies enrere, La Vanguardia informava a doble pàgina i amb tota mena de detalls sobre la inauguració, al Museu d’Art Contemporani de Barcelona, de la primera exposició conjunta de les col·leccions d’art contemporani del mateix Macba i de la Fundació La Caixa. Acompanyant el text de la notícia hi figurava una fotografia de l’acte inaugural en la que, entre d’altres, s’hi podien veure el conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya i el regidor de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona. Al veure la fotografia no vaig poder deixar de preguntar-me com és possible que les institucions del meu país siguin còmplices, tant ara com abans, d’aquesta farsa. De fet, fins i tot més enllà de riure’ls-hi totes les gràcies, són molts els diners que hi malgasten: la Generalitat finança, des dels anys del primer tripartit, un grapat de centres tipus Can Xalant i tant ella com l’Ajuntament de Barcelona formen part del consorci del Macba.

La veritat és que soc incapaç d’entendre el perquè de l’adoració de les nostres institucions a l’anomenat art contemporani. Mentre els ciutadans i les ciutadanes fem cua per admirar, sempre que hi ha la possibilitat, les obres dels grans mestres de la pintura (friso per anar veure, al CaixaForum, l’exposició “Impressionistes. Mestres francesos de la col·lecció Clark”), els nostres governants s’entossudeixen en promocionar, abocant-hi gran quantitat de recursos públics, un art que ni és art ni gaudeix de l’atenció de la immensa majoria de la ciutadania. Sembla ben bé com si, posseïts per alguna estranya raó que se m’escapa, s’haguessin conjurat per fer-nos combregar amb rodes de molí. Amb aquest objectiu -segons publiquen els mitjans de comunicació- malden per omplir el Museu Nacional d’Art de Catalunya d’instal·lacions i artefactes contemporanis (no vull ser malpensat, però una de les persones que formen part del comitè d’experts que ha d’escollir el nou director del MNAC és el director del MACBA). Suposo que algun xerrameca contemporani els hi haurà dit: ja que els ciutadans no van a les exposicions, porteu l’art contemporani al MNAC, així no podran ignorar-lo. Em dol veure com els impostos que paguem es malbaraten fomentant aquesta immensa fal·làcia.

Tot plegat m’ha fet recordar l’article que la Pilar Rahola va escriure a La Vanguardia amb motiu de la instal·lació contemporània (del Museu Ostwald de Dortmund) que una empleada de neteja va desgraciar pensant-se que era una andròmina: “que punyetes! no es tracta d’un fregall contra l’art, sinó d’un fregall que potser ha donat sentit a un art sense sentit. Perquè siguem sincers, a algunes obres d’art sobrecarregades de tonteries postmodernes i d’autèntiques al·lucinacions mentals, els hi aniria bé un bon fregall i una netejadora com aquesta”.

El més trist de tot plegat és que aquestes tonteries i aquestes al·lucinacions acostumen a comptar amb el suport més que generós de les institucions públiques. És que ningú hi posarà seny? Fins i tot en temps de crisi hem de malgastar recursos públics en parides?