Paral·lelismes polítics entre Itàlia i Mataró

Els resultats de les eleccions italianes deixen un Parlament italià difícilment governable. El Partit Democràtic (centre-esquerra) de Pier Luigi Bersani tindrà majoria absoluta a la Càmera de Diputats (en virtut de la llei electoral italiana, que atorga automàticament aquesta majoria a la coalició més votada), però no pas al Senat de la República, on serà molt difícil que els diferents grups puguin formar majories més o menys “naturals”, amb una fragmentació típicament (però no exclusivament) italiana. I recordem que el cas del Parlament italià és molt diferent a l’espanyol, doncs existeix un bicameralisme perfecte, no com a Madrid (on el Senat no pinta pràcticament res). Situació incerta la que s’obre a Itàlia, on el fantasma de la ingovernabilitat amenaça amb un caos que pot portar fins i tot a convocar novament eleccions (potser només al Senat, una cosa que mai no s’ha produït). Haurem d’esperar, sobretot, al paper del populista Beppe Grillo, que ara mateix sembla poc disposat a arribar a acords amb Bersani. Tard o d’hora, s’haurà de mullar el carismàtic humorista i nou líder de l’antipolítica italiana, capaç de barrejar missatges racistes (prohibició d’entrada al país dels gitanos romanesos) amb promeses populistes: 1000 euros mensuals per als aturats, rebaixes de sous dels polítics, etc. Berlusconi, com si fos un fènix, ha estat a punt, fins i tot, de guanyar les eleccions, quan semblava que estava acabat. Si la campanya electoral arriba a durar una mica més, tot hagués estat possible. És hora dels acords, o bé dels desacords. A Itàlia tot és possible.

A Mataró, les darreres eleccions municipals de l’any 2011 van deixar també un consistori fragmentat i de difícil governabilitat. I m’ha vingut al cap inevitablement el cas mataroní amb els resultats electorals d’Itàlia. Al nostre ajuntament, CiU va guanyar les eleccions per la mínima, i en Joan Mora és va convertir en el primer alcalde convergent de la democràcia a la nostra ciutat. Tot i així, no era possible cap majoria “natural”: l’única que podia garantir una governabilitat a Mataró passava per un acord CiU-PSC, que de fet s’ha donat a l’hora d’aprovar els pressupostos del 2012 i es tornarà a donar amb els del 2013. A un pacte CiU-PP, desitjable pels dos partits conservadors, li faltava un regidor per sumar els 14 de la majoria absoluta, i malgrat l’acord “secret” que va destapar el PP, signat entre Joan Mora (o Quim Fernàndez) amb José Manuel López, la realitat és que CiU continua governant en minoria. I tot sigui dit, demostrant poca habilitat a l’hora d’establir acords amb la resta de grups.

El cas és que sobta que es doni per fet que els polítics (italians, espanyols, catalans o mataronins, tant és) no puguin arribar a acords, i que la ingovernabilitat i el caos siguin inevitables. Aquesta idea s’ha instaurant en l’imaginari col·lectiu. Sobta que es doni per fet que l’acord, allò que hauria de caracteritzar tota democràcia, no pot donar-se. La política frontista, tan típicament llatina i fàcil de reconèixer, per exemple, en qualsevol debat al Congrés dels Diputats de Madrid (però no només aquí), es va instaurar en les nostres institucions fa temps i sembla difícil que marxi algun dia. I aquells que volen trencar amb el passat, com ara Beppe Grillo a Itàlia, no es caracteritzen precisament per una actitud pactista, doncs no volen ni tan sols seure a dialogar amb els seus adversaris polítics. Temps complicats per l’acord. Temps complicats per la política. La pregunta és: la ciutadania s’ho mereix? El cert és que la pròpia ciutadania és qui ha col·locat aquests governants a les institucions. Com escrivia avui Lucia Annunziata, directora del diari digital Huffington Post italià, “Dio salvi l’Italia”...