Capgròs
Ha començat a sentir-se pels carrers la cançó nadalenca "El desembre congelat".
És una cita musical que cada any per aquests temps els mitjans no obliden, tot i que enguany no fa el fred propi de la temporada quan escric aquestes lletres. La cançó, però, persisteix.
A mesura que Nadal s’apropa, els aparadors, els anuncis televisius i els programes radiofònics inciten els infants i adolescents a manifestar allò que voldrien trobar el dia de Nadal sota el Tió o el reguitzell de coses que desitgen que els siguin regalades per Reis i que, prèviament, ja han demanat en una carta.
Davant d’aquesta situació, però, repetida anualment pels infants i no tant infants més d’una vegada, de voler joguines i jocs, no ens hauríem de preguntar si els hem de comprar tot allò que demanen, encara que entre pares i parents es doni abast a satisfer tota la llista desitjada?
El pedagog Ramon Canals explica que una jove parenta seva fent d’ajudanta en una família de Nova York, una tarda la mestressa li diu:
- Quan al nen tingui gana li bulls un paquet de macarrons.
– En sobrarà, li respongué la noia.
- Doncs els llences.
La jove va restar entranyada. Quant devia valer mig paquet de pasta? 60 cèntims de dòlar?
El corprenedor d’aquest cas no era el cost de l’aliment cru sinó la constatació que la nostra civilització tendeix a mesurar-ho tot amb un patró monetari.
Cada vegada ens apropem més a la cultura del fer servir i llençar.
Esmento aquest fet i la reflexió que l’acompanya perquè és notori que en temps de Nadal i Reis qüestionar-se quines joguines hem de regalar als nois i noies pot ser una pràctica aconsellable.
De petit, tenia la dèria de construir una “ caseta “ a l’angle oest del terrat de casa, prou ampli. La veritat era que el joc apassionant esdevenia la construcció de la “ caseta “, fer la barraca. Un cop acabada, l’encís de ser-hi aixoplugat patia les seves intermitències, cada vegada més freqüents. Les joguines no serveixen sovint per jugar, el joc de debò és poder-les construir, com la “ caseta”. El mateix pedagog, remarca que tenim la tendència d’ofegar els infants amb joguines i que podem oblidar que “ la il·lusió dels infants té un límit “
La conclusió que em faig i em permeto exposar quant als regals de Nadal i Reis és : Poques joguines i ben triades.
I si en la llista de regals on es concreten els desigs de la mainada o del jovent, hi ha predomini de petició de videojocs ? Certament cal reconèixer que per al jovent i àdhuc per a la infància el videojoc és una obsessió. No es pot pas dir que per si mateix el vídeo joc sigui perjudicial. Però d’entrada hem de reconèixer que el seu ús afegeix una activitat sedentària a les moltes que ja practica el jovent a més a més de l’estudi, de l’escola, de la tele i de l’ordinador.
A més, mentre el noi o el jove hi juga, hi és i no hi és. Hi és a mitges. A qualsevol requeriment que se li faci : Que ja has tret el gos ? La resposta serà, Sí, un moment...
El moment anunciat pot esdevenir etern. No pot deixar el joc. No s’ha acabat. El té captivat.
Un noi amb un videojoc a les mans, no escolta, no hi pots parlar i, ai las, àdhuc li fas nosa, ets una distracció.
Sens dubte, algú entès en la qüestió ens hauria d’explicar què tenen els vídeojocs que atrapen a tantes i tantes persones.
Ara seria fora d’espai, però, endinsar-nos més per aquest camí. No trigarem a tornar-ne a parlar perquè el videojocs també tenen les seves coses bones.
Tinguem present també a l’hora de comprar regals la dita clàssica: “ Res sense mesura “
I no oblidem que un llibre ben triat sempre és un bon regal. I si es en català i és de qualitat, encara més.
Bon Nadal! És el desig per a tothom de qui subscriu aquestes ratlles.
Comentaris