Moon, una odissea espacial guanya el Sitges 2009

Duncan Jones explota amb certa gràcia, però sense abusar, la circumstància de ser el fill de David Bowie en la seva targeta de presentació com a director de cinema, Moon, amb la que s’ha imposat en la recent edició del festival de cinema de Sitges. D’entrada, no costa gaire veure en Moon un intent de convertir Space Oditty en pel·lícula. El film conté prous elements com per poder parlar d’un homenatge al famós tema de David Bowie, però també amb suficient entitat pròpia com per considerar-la una obra personal que va més enllà de la influència paterna. Personal, i no sense risc, el que suposa tirar endavant una pel·lícula de ciència ficció amb un únic personatge –solvent Sam Rockwell- i uns efectes especials artesanals que doten el film d’una singular estètica retro i la diferencien de les grans produccions que actualment es basen en l’explotació dels recursos i efectes digitals. Interessant, tanmateix, és el tema de fons de la pel·lícula, el de la clonació i les seves implicacions ètiques i existencials, que Jones toca a partir de l’evolució d’un personatge aïllat en una estació espacial lunar. Les raons de l’existència d’aquesta estació lunar aporten un afegit ecologista a aquest conte humanista en clau de ciència ficció. El film també inclou petites però simpàtiques guinyades d’ullet a tot un referent, el 2001 de Kubrick, especialment amb el robot intel·ligent Gerty, una mena de Hal 9000 que, quan arriba el moment de la revolta, també es capaç de mostrar iniciativa pròpia.