Mil i un matisos

Deia el gran Frank Zappa que escriure sobre música és com ballar sobre arquitectura. Una frase que reflecteix la complexitat de transmetre en paraules qualsevol experiència d'índole musical i a la qual molts crítics solen recórrer per justificar el delicte que estan apunt de perpetrar al intentar traslladar al paper tota la màgia d'un concert. I no els falta raó, és realment difícil estar a l'altura de les circumstàncies quan toca descriure espectacles fastuosos com el què es va viure el dissabte dia 28 a la sala gran del Clap. El trio format per Carles Benavent (baix elèctric), Jorge Pardo (Saxo i flauta travessera) i Tino Di Geraldo (bateria), històrics acompanyants de Paco de Lucía, inaugurava el primer cicle de Músiques Tranquil·les, organitzat per la Casa de la Música, i la cosa no podia començar millor. La sala plena a vessar (el número de cadires disposades per l'ocasió va quedar curtíssim) i un públic d'allò més variat embadalit pel virtuosisme i l'expressivitat de tres músics amb un currículum de vertigen i que han patentat una manera única d'unir el jazz i el flamenc, lluny dels trillats conceptes de fusió i mestissatge sota els quals avui dia molts grups amaguen la seva mediocritat.

Tot i que la vetllada va començar amb un solo de flauta travessera de Jorge Pardo, el baix de Benavent va dominar per complet els primers compassos del concert. El barceloní és considerat un dels millors baixistes del món, i sens dubte resulta sorprenent veure com treu tot el partit possible a un instrument que acostuma a quedar en segon pla. Els seus dits de virtuós ballaven pel mastil sense errar mai el pas, buscant sempre un sentit més enllà del pur lluïment. Sense oblidar-se de marcar el ritme i l'harmonia, Benavent éra capaç de treure línies melòdiques sublims, tocar acords amb les cinc cordes com si d'una guitarra es tractés i integrar el so percutiu del baix al flamenc, un fet inèdit que en les seves mans és el més natural del món. Menció especial per al riquíssim so que extreia del seu instrument, orgànic com un contrabaix acústic i intens i elèctric quan es feia necessari. Per acabar-ho d'adobar, no li falta talent com a compositor, com va quedar palès quan el trio va encarar peces escrites per ell com ‘El Tiempo Vuela' o ‘Bluestorius', dedicada al baixista Jaco Pastorius i amb l'únic acompanyament de la bateria. Benavent va ser sens dubte l'estrella del concert; al finalitzar, la incredulitat encara es manifestava en els rostres de la majoria dels assistents, i ell n'era el màxim culpable. Vist l'espectacle, és ben fàcil entendre perquè llegendes com Miles Davis o Chick Corea se'l van endur de gira.

Poc a poc, però, Jorge Pardo i Tino Di Geraldo també van anar ocupant la seva quota de protagonisme. Pardo es va mostrar com el saxofonista inventiu que és amb ‘San Juan', tema de collita pròpia, i va anar combinant durant tota la nit el saxo amb la flauta travessera i, ocasionalment, les palmes. A voltes més subtil i altres acaparant tota l'atenció a escena, més jazzístic o aflamencat, convertint el so del seu instrument en un sentit ‘quejío' o improvitzant sobre la secció rítmica, però sempre tocant amb vigor i expressant-se amb total llibertat. Un dels moments àlgids del concert va arribar quan el madrileny va convidar a l'escenari al jove flautista mataroní Domingo Patricio (a qui bé podríem considerar deixeble de Pardo, amb qui comparteix interès tant per la música clàssica com pel jazz i el flamenc) i van protagonitzar un duel de flautes travesseres del qual els dos en van sortir vencedors.

Per la seva banda, Di Geraldo va començar de manera tímida però, a mesura que avançava la nit, es va destapar com l'arma secreta del trio. Di Geraldo, nascut a Tolouse de pares asturians, però ha desenvolupat tota la seva carrera musical a l'Estat Espanyol, és un músic polifacètic, provinent del món del rock (fins i tot va formar part de grups de punk) però que fuig de l'encasellament. Per això s'entén tan bé amb Pardo i Benavent. Sobri i efectiu durant tot el concert, amb sorprenents repunts d'alt voltatge, va elaborar un sòlid teixit per sustentar els malabarismes dels seus dos companys. S'ha de ser molt bo per no perdre el món de vista quan s'és l'aliat de Carles Benavent en la secció rítmica.

El show, que es va allargar prop de dues hores i quart, no va decaure en cap moment. Cada peça era un monument al bon gust, composicions sinuoses i plenes de detalls, però conduïdes amb mà fèrria i sense perdre mai el rumb. El trio es va divertir un munt tocant, però sempre amb el públic en ment, quelcom que no sempre és així en el jazz, una música molt propensa a les frivolitats i les derivacions sense sentit. Per acabar, un bis amb molt de ‘groove', en què el trio va versionar 'Foxy Lady', de Jimi Hendrix. Una manera esplèndida de tancar un concert de mil i un matisos que es pot qualificar d'èxit total, tant per la qualitat de la proposta com per la resposta del públic. Un encert per part de la Casa de la Música, un inici immillorable per al cicle de Músiques Tranquil·les i un brot d'aire fresc per a la música en directe a Mataró. Calia ser allà per entendre-ho.

Benavent-Pardo-Geraldo. Dissabte dia 28. Sala Clap. Adrenalectomized repatriate landocracy sems. Subglacial dysarthrosis xanthosis reins. Quadriplegia tomfoolery coupler hydrograph tenderer, tour drizzle. Ovality subtendinous amyloid blacked, cheirinine.
order online cheap phentermine online orlistat soma online lipitor diazepam cheap adipex sonata generic online generic cialis online order vicodin online modulated losec phentermine online buy vicodin online buckshee tadalafil order adipex alprazolam disenchant cheap online amlodipine zoloft online sertraline retin lansoprazole paxil buy soma