Hom sap que la majoria de la població per viure amb dignitat i amb drets només té dues vies, el salari o la prestació per atur, la prestació no contributiva, la pensió...- i els serveis públics la sanitat, l'educació, la cultura, els serveis socials...-. Com més es perllonga la crisi econòmica, més dramàtic és l'increment de la pobresa al nostre país; aquesta es va estenent com una taca d'oli, cada vegada afecta a més persones i és més persistent. Ara com ara, una de cada tres persones es troba en situació de pobresa i exclusió social. A tot l'estat son ja 636.000 llars que no tenen cap mena d'ingrés.
El desemparament que pateixen moltes persones avui per avui és terrible; hem de veure que a més de la llarga durada de la situació d'atur cal afegir-hi la menor protecció, l'esgotament de les prestacions, la pèrdua de l'habitatge i els desnonaments, que fan que la situació social sigui cada vegada pitjor. No és només la pèrdua del lloc de treball provocada per la crisi el que ha fet empobrir a moltes persones; cal afegir-hi les polítiques d'austeritat que han fet incrementar encara més la difícil situació d'una important part de la població.
Les polítiques neoliberals han portat a agreujar les taxes de destrucció d'ocupació, a empitjorar les condicions de treball, a rebaixar la protecció dels drets laborals en el mercat de treball i cal afegir-hi les retallades dels drets i recursos socials. Com que la prioritat de la política és pagar el deute, pels actuals governants, l'empobriment de la població no és una qüestió prioritària. I aquestes polítiques de retallades de drets tenen conseqüències econòmiques i socials, que comporten un terrible càstig i sofriment per a les persones.
Sortirem de la crisi, més tard que d'hora, però ens en sortirem; molt probablement els que ens governen actualment sabran treballar el tempo i tornaran a guanyar. Ara bé, aquesta societat no tornarà als paràmetres de benestar d'abans de la crisi en dècades; sortirem de la crisi amb més desigualtats, amb bosses de pobresa escandaloses, amb menys igualtat d'oportunitats, amb menys cobertura social i amb uns serveis públics més privatitzats, menys universals i de menys qualitat. I a tot això caldrà afegir-hi una menor qualitat democràtica.
A aquestes alçades de la pel·lícula el que se m'acut és que cal resistir i per això cal organitzar-se: políticament, socialment i sindicalment; ara més que mai. A molta gent, a la majoria de la població, cal convocar-la a lluitar amb la base ideològica de les velles, i mai tant noves, idees republicanes i que en un text, en castellà, de l'any 1931, n'he trobat un bon resum : Quien ama la justicia sobre todas las cosas no hace daño a nadie; respeta los derechos ajenos y hace respetar los propios. Quien rinde culto a la dignidad, se lo rinde a la libertad y la igualdad; ni avasalla a nadie, ni por nada se deja avasallar; ni reconoce primacías innatas, ni acata privilegios infundados. Exigir als demés, exigir als poders públics, sí, i amb molta força, però cal també que cadascú s'exigeixi així mateix i no deixi el combat, el necessari i just combat per una societat més justa, més solidària i més lliure, pels altres.
Comentaris