Un Ajuntament ofegat pel deute

L’Ajuntament de Mataró acumula un deute de 270 milions d’euros (ME), sumant el del consistori i el de la seva xarxa d’empreses i societats municipals. Això converteix la capital del Maresme en una de les ciutats més endeutades de Catalunya. Si es divideix el deute entre els seus 124.000 habitants a cadascun d’ells li correspon pagar 2100 euros. Les  càrregues financeres que ha de suportat el consistori el deixen lligat de mans i peus. Mataró és una ciutat ofegada pel deute públic.

El cas de Mataró és un dels més greus del país. Segons dades del diari Expansión, es tracta de la segona ciutat de Catalunya amb un rati de deute més elevat del país, el 110% respecte als ingressos corrents, tan sols superada per Tarragona. L’any 2011 el deute superava els 300 ME, però la venda d’actius de Pumsa –operacions incloses dins del pla de sanejament municipal,  van fer que disminuís en 30 ME, fins als 270 registrats en tancar el curs de 2012. La xifra s’ha multiplicat en els darrers anys, coincidint amb la irrupció de la crisi. El 2007, l’últim any de “vaques grasses”, arribava als 153 ME, entre Ajuntament i empreses i societats. Gairebé 120 milions menys que en el darrer exercici comptable.

També s’ha disparat la càrrega financera que ha d’assumir el consistori. Durant aquest 2013, ha de pagar 17,6 milions d’euros, sumant els 13,4 ME d’amortització de préstecs, i els 4,2 de pagament d’interessos. Són números que doblen pràcticament els de fa sis anys. I el percentatge respecte als comptes globals es multipliquen. L’any 2008 el pressupost municipal s’elevava a 265 milions d’euros. El d’aquest 2013 (prorrogat del 2012) és de 184 ME. “Tenim un pastís més petit, però el tall destinat a pagar deutes és molt més gran”, resumeix l’actual regidor d’Administració i Atenció Ciutadana, Ramon Reixach, responsable de l’hisenda municipal.

Aquestes són les xifres en fred, però com s’ha arribat a aquesta situació? No és cap secret que en els anys de bonança econòmica prèvies a la crisi, bona part dels ingressos de l’Ajuntament provenien de les plusvàlues sorgides de les operacions urbanístiques liderades per Pumsa, fruit de l’alegria constructiva de l’època. “El creixement immobiliari va impulsar a promoure requalificacions urbanístiques que atorgaven ingressos extraordinaris” afirma Reixach. El problema, segons el regidor, és que “durant molts anys a Mataró s’han pagat les despeses ordinàries municipals amb aquests ingressos extraordinaris”, enlloc de fer-ho a partir de figures tributàries “molt més estables” (IBI, IAE o impost de circulació...). Per motius del tot coneguts, aquests ingressos extraordinaris s’han esvaït. Però les despeses municipals segueixen allà. I els ingressos ordinaris no han servit per fer-hi front.

Reixach defensa que durant aquests anys de bonança s’hauria d’haver aplicat una política anticíclica, a base d’augmentar la pressió fiscal i fomentar l’estalvi públic, per tal d’exercir de contrapès, i omplir el graner municipal per quan vinguessin mal dades. “Això és el què mana el cànon Keynesià, però a Mataró i a molts altres llocs es va fer just el contrari”, assegura. El regidor reconeix que actualment tampoc s’està podent aplicar una política anticíclica. En època de depressió econòmica, tocaria rebaixar impostos i augmentar la despesa pública. Però no hi ha marge per fer-ho.

Sense marge de maniobra
El problema d’acumular tant deute és que l’Ajuntament es queda sense marge de maniobra. “Les carregues financeres ens asfixien” resol Reixach. No hi ha diners per a pràcticament res més, segons el govern. Mataró és una de les “víctimes” de la Llei d’Estabilitat Pressupostària, que prohibeix endeutar-se als municipis amb un deute viu superior al 75% dels seus ingressos corrents. Només poden invertir amb recursos propis, avui massa minsos. Els ajuts d’altres administracions també han caigut en picat. Consistoris com el mataroní depenen dels diners que arriben de la Diputació, enguany uns 400.000 euros. Engrunes que es destinen a operacions de manteniment d’edificis municipals  que no es podrien pagar d’una altra manera.

El rigor en la despesa i la contenció són norma obligada per a l’Ajuntament. Però aquest context d’austeritat extrema (anomenada ‘austericidi’ per les veus més crítiques) impedeixen que el consistori exerceixi un lideratge significatiu en la recuperació d’una economia local totalment estancada.