Redefinir l'orgull de barri

Aquesta setmana ser de Mataró, al marge de la passió que es desprengui pel futbol masculí de primera divisió o per la febre de la roja, és viure sota l'estela d'orgull que deixen un nom; Lamine Yamal, i uns dígits que el mateix jugador s'encarrega de reivindicar; el 3, el 0 i el 4. Les places i carrers de Rocafonda, s'han omplert de la presència esporàdica de diferents mitjans de comunicació d'arreu del país tot buscant testimonis que confirmin, en una sort de faula i romantització de classe, l'autenticitat dels orígens humils de la jove estrella mataronina.

En aquesta ocasió, però, els titulars han arribat amb unes connotacions que, aparentment, semblen més positives pels veïns i veïnes. Ara, sembla que tenen la concessió pública de lluir l'orgull de barri que li havien volgut prendre aquells perversos titulars als quals els tenien acostumats els mitjans i que, a força de desinformar o informar malintencionadament, han anat acomplint la seva funció de fer prosperar idees reaccionàries com les que, per exemple, piulava sense complexos la diputada de VOX, Rocío de Meer, quan es referia als barris perifèrics similars a Rocafonda, com a "estercoleros multiculturales".

La idea mediatitzada i erosionada d'orgull de barri és paradoxal que arribi justament en un moment en què semblava que no hi havia cap perspectiva de futur pel mateix. Recentment, la ciutat metropolitana hem estat receptors de les carabasses de la Generalitat, deixant el barri de Rocafonda, El Palau i Cerdanyola fora de la nova llei de barris anomenada, irònicament, "Barris amb futur" i que havia de servir per ajudar barris amb dificultats. En aquest context, no oblidem que l'any 2023 contemplàvem amb preocupació com Rocafonda, igual que el barri de Cerdanyola, apareixia com una zona marcada amb el roig més candent del ventall cromàtic en aquell conegut mapa interactiu de rendes per càpita que va publicar l'INE, apareixent tenyides de blau les zones més riques de Catalunya i de vermell les més empobrides.

Aquest vermell, que tenyia part de la demarcació del codi postal 08304 i la distingia així dels barris més cèntrics o més nous de la ciutat, representa gairebé un segell per als seus habitants. Una condició estigmatitzadora i identificativa, que malgrat no ser tangible, sembla insinuar que: "si neixes aquí, no tens futur" o almenys probablement no el tindràs. I a continuació surts amb un cròtal etiquetat a l'orella per la porta del darrere del teu institut públic construït a base de barracons i, amb sort, acabes a la cua de l'atur.

A Mataró, aquests mesos veiem amb estupefacció com la constructora suïssa Stoneweg, com si adoptés la forma bíblica d'una nova concepció divina representada pel turbocapitalisme, ha aixecat a primera línia de mar i en tan sols unes setmanes, una torre de Babel de 26 plantes amb habitatges de compra de fins a 441.000 euros de cost. Aquest deliri messiànic succeeix en el marc d'una ciutat cada vegada més empobrida, i més desigual on la realitat de les persones que viuen als barris més vulnerables és que els sentiments d'orgull, es veuen travessats diàriament pels de resignació i ressentiment.

A Rocafonda, precisament, un jove veí amic del conegut futbolista, em denunciava les humiliants complicacions que troba a l'hora de buscar un pis de lloguer a la seva ciutat, perquè, tot i haver nascut a Mataró, quan revela el seu cognom, que podria ser perfectament el del seu col·lega Yamal, ha d'escoltar negatives constants dels propietaris i les finques durant els tràmits de lloguer perquè no volen tenir problemes amb el veïnat, en un exemple flagrant de racisme immobiliari.

També a Rocafonda, m'explicava el director de l'escola del barri d'alta complexitat Germanes Bertomeu, desnonen famílies vulnerables de les seves llars a les voreres immediates del centre, les mestres i familiars del qual, fa unes setmanes es manifestaven pels carrers de la ciutat suplicant no quedar-se sense la segona línia d'I3, tan necessària per evitar la segregació i la saturació de les aules.

Seguint a Rocafonda, un educador social de l'Espai Jove del barri es queixava, un any més, de l'estrès tèrmic que han de patir al seu deteriorat i insuficient equipament públic (que allotjava antigament l'enyorada i reclamada escola d'adults de la qual també s'ha hagut d'acomiadar el barri sense cap alternativa) i que directament no compleix les resolucions de les inspeccions de treball.

En definitiva, la pobresa energètica, els pisos buits en mans de fons voltor, les llars sobrehabitades, la falta d'espais de socialització i d’esbarjo o el deteriorament de l'espai urbà, només encapçalen el llistat d'adversitats que viuen les persones que habiten el codi postal de moda, del qual l'alcalde del partit responsable de les polítiques que han governat aquest desballestament durant anys, aquests dies i de manera oportunista, treu pit i s'enorgulleix.

Davant d'aquesta situació de desafecció i desesperança, entre els testimonis de la premsa, escoltava una noia jove que, abanderant les il·lusions de centenars de nens i nenes que omplen les places i els carrers del barri jugant a pilota captivats per l'èxit del seu ídol, defensava que Lamine ens ha ensenyat que els somnis es poden fer realitat.

Jo no tinc massa clar si els somnis es fan realitat o no, ni de què depèn aquesta fita en uns temps on hem decidit intercanviar les aspiracions col·lectives per les individuals. Com escriu Anna Pacheco al seu darrer assaig "si treballar moltes hores i molt dur fos un sinònim de riquesa, el llistat Forbes l'integrarien cambrers, fontaners, obrers i gent que treballa durament durant moltes hores". I és que en una societat dominada ideològicament pels discursos de la meritocràcia, on sembla que cada vegada hi ha menys guanyadors i més perdedors, val més redefinir l'orgull de barri com la reivindicació de lluites i victòries compartides que sovint queden a l’ombra del focus mediàtic, així com rescatar de la centrifugadora de l'ocàs la identitat col·lectiva i la pertinença de classe.