Reconstruïnt les lluites socials. Drets de ciutadania i Dissidència.

“L’alliberament” de l’edifici de l’antiga escola Menendez y Pelayo anunciat el dia u de maig d’enguany pel Sindicat d’Habitatge de Mataró, ha provocat una sèrie d’esdeveniments, posicionaments i debats sobre els que voldria aportar algunes reflexions.

Constituït la primavera de l’any passat, el col.lectiu anomenat Sindicat d’Habitatge de Mataró, format per un nombre important de persones, té com a primer objectiu la creació de xarxes de suport mutu per donar resposta als greus problemes socials i econòmics que viuen moltes famílies de la nostra ciutat. De fet, l’èxit setmanal de convocatòria de les seves assemblees obertes demostraria que la xarxa pública de serveis socials és insuficient o ineficaç per donar resposta a les situacions de desigualtat i precarietat que ens envolten.

El segon objectiu d’aquest col.lectiu és l’exercici de la protesta contra un sistema que permet que el dret a un habitatge digne i adequat (garantit a la constitució espanyola amb el text de l’article 47 que reprodueixo: Tots els espanyols tenen dret a un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret, i regularan la utilització del sòl d’acord amb l’interès general per tal d’impedir l’especulació. La comunitat participarà en les plusvàlues que generi l’acció urbanística dels ens públics.) sigui sistemàticament concultat a un nombre esfereïdor de persones. I aquest exercici legítim de protesta els porta a realitzar intervencions arriscades i contundents de lluita i desobediència civil no violenta.

El col.lectiu, que creix gràcies a la participació activa de moltes persones que viuen en situació de precarietat, té, a parer meu, valors socials indiscutibles:

• Permet la participació en l’activisme social de persones que no s’integrarien en estructures més formals. 
• És un espai de relació entre ciutadans molt diversos  que exerceixen drets civils posant en qüestió l’estatu quo.
• És un punt de trobada de cultures i llengües diferents on es produeixen relacions multiculturals d’intercanvi i aprenentatge entre iguals.
• És un espai de solidaritat i suport horitzontal i assambleari
• És un laboratori de noves formes d’intervenció social i politica més enllà del teixit associatiu formal de la ciutat.

L’ocupació (o l’alliberament) de l’edifici de l’escola del carrer Alarcón, ha suposat un pas més en l’estratègia del col.lectiu per denunciar les desigualtats, la precarietat, la pobresa i també la insuficiència manifesta dels serveis d’atenció social que presten les administracions públiques. Jo entenc aquesta acció com un crit d’alerta afegit a les moltes accions de protesta que realitzen a cada desnonament.

Aquesta iniciativa té també, una voluntat propositiva. L’espai rebatejat pel Sindicat com La Teixidora, situat en la intersecció entre el casc antic, l’eixample i els barris de Rocafonda i El Palau, podria esdevenir (i entenc que aquesta és la proposta, malauradament poc formalitzada, del col.lectiu) un centre, gestionat de forma comunitària, d’activitats i serveis socio-educatius i cívics de suport i solidaritat, d’interrelació entre persones dels diferents barris.

I és precisament en el potencial de la gestió social i comunitària de serveis adreçats a les persones on m’agradaria centrar el debat. Més enllà del valor històric de l’edifici ocupat, més enllà, fins i tot, de l’espai concret, crec que els gestors públics haurien d’haver tingut la capacitat de captar el valor de la protesta que arrenca de la vivència de les desigualtats i de la necessitat diària de trobar xarxes de suport comunitari.

S’ha etiquetat el col.lectiu de diverses maneres per deslegitimar-lo o mostrar-lo com un instrument d’algun partit polític (hi ha riscs evidents que això sigui així). La meva percepció és que el Sindicat d’Habitatge de Mataró, com molts altres col.lectius similars que existeixen arreu del país, és el resultat d’ infinites incapacitats de les institucions públiques per limitar els efectes perversos del capitalisme. I que representa una resposta popular organitzada legítima i necessària, tant legítima i necessària com qualsevol acció de protesta i dissidència que tingui (o hagi tingut en el passat) l’objectiu d’assolir o preservar drets civils bàsics de ciutadania.

Si considerem que les persones directament afectades per les injustícies socials no estan legitimades per exercir la protesta i no les incorporem a la gestió de les solucions estarem actuant des del paternalisme assistencial perpetuant situacions de privilegi i opressió que són, de fet, causa i conseqüència de les injustícies socials.

L’experiència de La Teixidora té recorregut a la nostra ciutat com a espai cívic gestionat de forma comunitària si el col.lectiu és capaç d’elaborar una proposta i el teixit associatiu de la ciutat hi dona suport.