Capgròs
Oriol Cortada entra molt jove a l’Iluro HC.
Sí, a primer d’ESO vaig tenir el contacte inicial amb l’esport gràcies a la promoció que se’n feia a l’escola. Tenia dotze anys i allà m’hi vaig enganxar durant dues temporades. Després m’aturaria els dos anys següents i al batxillerat tornaria a jugar en categories cadet i juvenil.
Quin futur esportiu hi havia?
Molt poc esperançador. La veritat és que només tenien dos equips en aquell moment: el juvenil i el sénior. A més, a l’any següent s’havien de fusionar perquè tots els joves procedents de l’escola gràcies a la promoció en la que vam entrar arribàvem a l’edat sènior i allà s’acabava tot el progrés del club.
Aquí entra la figura de Cortada més enllà del terreny de joc...
Tota l’acció i desenvolupament del club requeia sobre un noi, hi havia una junta però aquesta estava bastant al marge, i el club estava encallat tot i que s’intentaven fer algunes coses. Amb 16 anys em vaig oferir a Carles Olivares per si necessitava ajuda a promocionar el club, buscar nens o alguna altra història. I així vaig començar a treballar per l’entitat.
I quan arriba l’etapa directiva?
Ens vam adonar que faltava una estructura clara dins el club, i aquell any, quan tot just en tenia 19, vam fer unes eleccions. Feia sis o set anys que no hi havia eleccions al club, i d’aquesta cita amb les urnes va sortir una nova junta formada íntegrament per jugadors de l’entitat.
Des de llavors, vuit anys treballant sense parar.
Érem uns trenta jugadors al club. Només hi havia un equip juvenil, un altre de sènior i ens va sorgir un infantil gràcies a una extraescolar de Santa Anna. Suma-li a això el camp de sorra. Bé, el campot deixat de la mà de Déu on jugàvem.
La imatge no era molt prometedora.
Hi havia molta feina per fer. Vam reenganxar de nou la promoció escolar per recuperar una eina que havia funcionat molt bé en el passat, quan nosaltres vam entrar al món del hoquei. Vam engegar-ho fent promocions a les escoles una altra vegada i intentar donar cara i ulls a tota l’entitat: posar papers al dia, buscar gent, lluitar per unes millors instal·lacions i intentar créixer. En dues temporades havíem aconseguit algun equip més gràcies a la relació amb les escoles.
És l’única via de creixement?
Sense cap dubte; en aquell moment, i ara tampoc, obtenir una generació espontània de jugadors és pràcticament impossible. No té cap tipus de sentit penjar un cartell per un esport desconegut per tothom... a més, era poc atractiu portar gent allà dalt i veure el camp de sorra. Intentàvem obrir-nos portes cap enfora, però des de Terrassa on ens volíem donar a conèixer ens tractaven com els frikis de Mataró que feien el que podien.
El primer equip ja planta cara a conjunts egarencs ara...
Vam inculcar una filosofia molt més esportiva perquè se’ns tingués en compte. Establir uns valors esportius. L’objectiu era convertir el grup d’amics que jugava a hoquei en alguna cosa que ens portés a guanyar. En aquell moment semblava totalment impossible, i ara estem molt a prop de la filosofia d’esport de competició. Mica en mica, ja des de la vicepresidència, vaig anar agafant el lideratge de l’equip de treball. Després d’estar un any a Holanda, vaig tornar com a president durant dos anys. Ara en les darreres eleccions m’han reescollit pel càrrec pels propers sis anys.
Et tocarà seguir lidiant amb l’Ajuntament.
La relació ha estat bona des que vam entrar. Suposo que les afinitats i el fet que els agradés com treballàvem va ajudar a que sempre tinguéssim una bona resposta, però des de Pere Robert i Melero, als que vaig enganxar poc, sempre hem tingut converses fructíferes. Amb Alícia Romero vam notar un canvi per la seva empatia i va ser quan ens vam animar a fer el pla de desenvolupament integral, definir les oportunitats i els objectius.
Fins a l’etapa amb Ivan Pera.
Realment he de dir que amb Pera de regidor és quan hem notat un suport més gran, una ajuda que et dóna ales perquè pots dir “aquesta gent m’escolta i s’interessen de debò”. Gràcies a la perseverança nostra i a la del regidor ha pogut sortir endavant, per exemple, el tema del nou camp de gespa.
És el moment d’aprofitar-lo.
Fa deu anys teníem dos equips. Ara en tenim deu, més alguns de la lliga escolar. Hem multiplicat el club fins als 150 jugadors. Tenint en compte que l’oferta actual és tanta i que la competència és enorme, estem satisfets. Ningú s’apunta a escacs, voleibol, korfbal perquè sí. Cal anar al nen que ningú ha anat abans, cal promocionar molt els esports minoritaris. I al hoquei estem d’enhorabona gràcies als èxits internacionals de la selecció espanyola.
Llegeix la segona part de l'entrevista
-
Comentaris