Obrers, burgesos i Floricultors de Vilassar

Els pobles els fan les persones, perquè són elles les qui aixequen les pedres que queden. Aquesta idea, a Vilassar, és un axioma. Perdent les passes entre el ric patrimoni de les dues viles aprendrem el secret més ben guardat de qualsevol lloc: per què algú el va triar per fer-hi un poble.

De Vilassar se'n coneix existència documental en una escriptura de l'any 978 on s'anomenava el lloc de Villazari; però la voluntat d'establir-se en aquest indret és molt més antiga i va de muntanya a mar. D'assentaments prehistòrics, a Vilassar, n'hi ha de ben antics; els Rocs d'en Sardinyà, datats entre 5.000 i 3.500 a de C, i els sepulcres de la fossa del Ravalet, d'entre el 3.500 i el 2.000 a de C. Però la mostra més coneguda de les primeres cultures del lloc és el dolmen de la Roca d'en Toni, situat a 380 metres d'alçada, just a la carena de la serralada, i presidint la balconada sobre del litoral, a la zona de can Boquet. Diem que és aquí on comença Vilassar, i si camineu uns centenars de metres fi ns al mas del mateix nom, hi trobareu una altra joia com és la capella de Sant Salvador, documentada l'any 1303 i amb un absis preromànic. No us en cansaríeu de trobar la petja dels fundadors del municipi. Al Museu Arxiu de Vilassar de Dalt, a can Banús, hi ha una extensa mostra dels 7.000 anys d'ocupació humana d'aquest territori, fruit dels treballs que els actius membres del Museu Arxiu fan des de fa dècades.

Però la mirada reclama que les passes del viatger davallin pel camí de pedra seca, més baix i obac, o pel que mena a l'ermita de Sant Sebastià, al límit amb Cabrils, una petita construcció datada el 1570. Aquest camí és més solell, i projecta una de les mi llors panoràmiques sobre la vall on s'assenta la vila que s'enfi la serralada amunt. Un simple cop d'ull i ja ens fem una idea ben clara del que han fet els vilassarencs al llarg de la seva història: aixecar un poble on poder treballar. A cap altre municipi de l'interior de la comarca, els antics, el senyal del treball es veu tan clar i mostra un patrimoni tan ric com a Vilassar. La primerenca torre al voltant de la qual s'agombolaven algunes cases i, cap a 1519, una església de la qual la Guerra Civil només va deixar la porta lateral, va esdevenir amb el temps castell de la família Bosch, o des Bosch (senyors de Burriac i després marquesos de Moià), amb murs amb merlets, fi nestrals gòtics i vestigis del pont llevadís. Aquest és l'epicentre de la vila i símbol d'aquell primer poble pagès que va maldar per alliberar-se del domini feudal i, amb el treball de la terra, dignifi car llur vida. Va ser incorporat a la corona l'any 1480. Can Sabater, al carrer del Nord, el ja esmentat can Banús, ca l'Isern, avui rectoria, en són senyals ineludibles. Al carrer de la Font de la Teula, un dels més bells i tradicionals del poble presidit per la font que li dóna nom, hi ha can Massiques, i a la part baixa del terme, es veu venint des de Premià de Mar, can Maians destaca majestuosament per la torre de guaita.

Primeres indústries
A partir del segle XVI el poble comença a prendre forma. Uns carrers s'escampen pels voltants del castell, d'altres formen un tímid eixample. Al carrer Nou o al d'en Pujol s'instal•len menestrals dels ofi cis més diversos. El camp ja no és l'única forma de progrés econòmic; a Vilassar en són conscients. Fusters, vidriers o boters donen una nova empenta al poble, un progrés que pren una nova forma a primers del XIX amb la implantació de les primeres indústries. Cal Garbat, amb una espectacular xemeneia; can Manyer, la més gran del poble mig enderrocada ja, la fàbrica de les Sedes; la fàbrica de la Tela o Can Ribot constitueixen el Vilassar de Dalt obrer i actiu que coneixem avui i doten la vila d'una trama urbana que converteixen el passeig en autèntica síntesi de la història obrera del país, amb estralls de la Guerra de Successió, saqueigs carlins, bombardeigs de la Guerra Civil i lluites sindicals durant la clandestinitat incloses.

L'any 1785 Carles III va crear un nou municipi format per uns 150 edifi cis del nucli mariner de Vilassar; el va segregar del poble mare i les raons encara duren avui. que volen les seves passes és sentir l'eco dels carrerons dels voltants de la Torre d'en Nadal, construcció del segle XVI destinada a guaitar la presència de pirates i corsaris, perdre's per les andrones, aquests estrets passos entre cases tan típics de la vila i que, de tan minúsculs i domèstics, semblen passadissos de cases particulars, quan no et menen directament a un pati o a una colònia on la vida és més al carrer que dins les cases.

Però Vilassar de Mar és molt més que un nucli segregat. Els antics xalets del carrer Sant Pau com can Viladomiu, can Matamala, can Bassa, casa Ferrés i Puig, bastida damunt d'un antiga fonda i on l'arquitecte va tenir l'estudi, o casa Fornas; les cases d'indianos com cal Vicentó, al carrer Montserrat; casa Marimon, al carrer Rosa de Lima, o cal Negre, al carrer doctor Masriera, i les modernistes com ca l'Amat, al carrer Sant Joan, indiquen, sens dubte, que Vilassar de Mar ha estat, i és encara, un poble burgès, en el millor sentit noucentista del terme; no en va hi ha qui assegura que Eugeni d'Ors va trobar la Ben Plantada entre les fi lles dels visitants de primers de segle que anhelaven els banys a mar.

Però no tot s'acaba amb els estiuejants, tot i que el mateix Francesc Cambó en fos un dels il•lustres. Vilassar de Mar és un poble cohesionat, i això es veu passejant pers carrers com els de Sant Roc, Sant Ramon, Sant Josep, Rosari o Sant Ignasi, conegut popularment com el carrer dels balcons. Són carrers amb cases de mig cós que, bastides per mestres d'obra del segle XIX, la població s'ha assentat, viscut i mort, parit fi lls i format nissagues. Als tres museus –el de la Marina, el Monjo i el de la Mina Vella–, hom pot conèixer la història de la vila, l'empremta de fi lls il•lustres com l'escultor Enric Monjo i els 150 anys d'exis tència d'una de les companyies d'aigües més antigues de l'Estat.

La fl oricultura
Però el que ha fet internacional a Vilassar són els conreus de fl or. L'any 1921, el fl oricultor Beniamino Farina va encetar el conreu de clavells tal com feia a la seva Riviera nadiua. Avui, els hivernacles fan, a vista d'ocell, un mar intern que s'escampa pel terme i arriba fi ns a Premià. El modern mercat de la Flor és el millor símptoma del progrés econòmic que l'exportació fl oral ha portat a la vila en tres quarts de segle. El clavell és ja part de la història, avui la tecnologia i la recerca han convertit el que era una activitat agrària en una potent indústria.