Negre... però no del tot

“Quan sento totes aquestes notícies, que si Grècia, que si Itàlia, que si cada mes hi ha més aturats... penso que potser algun dia no ens pagaran la pensió”. Carme Martínez, de 66 anys, llegeix al diari i veu a la televisió com a cada jornada les informacions sobre la delicada situació econòmica de molts països són abundants, i no les té totes. Les converses sobre com està tot plegat són habituals, diuen, a les taules del Casal de Gent Gran Jaume Terradas, al carrer d’Argentona, i avui que la pluja cau a fora amb força hi ha menys gent al local del que és habitual, però l’intercanvi d’opinions no decau. “Només que ens traguessin la paga doble ja seria un cop fort, perquè a molts jubilats els ajuda a acabar d’arribar al llarg de tot l’any”, segueix la mateixa Martínez. Compartint taula hi ha Jaume Viñals, de 79 anys, que fa que sí amb el cap abans d’enfilar un discurs més relativista: “La cosa està malament, però sempre n’hi ha hagut, de problemes. El que passa que abans no teníem ni televisió ni internet i costava molt més saber què passava en aquell país o en aquell altre, i ara ho sabem tot de seguida”. Sembla aquesta una actitud majoritària a la taula de tertulians, i hi ha qui també pren la màquina del temps que és la memòria per anar enrera i recordar èpoques de vaques encara més magres. “Sí, hi ha crisi, d’acord. Però a vegades en tinc dubtes. La majoria de famílies tenen de tot, cotxes, mòbils, televisors, ordinadors... Ja m’hagués agradat tenir aquesta crisi als anys 50”. Qui ha parlat és Agustí Llongarriu, que té 78 anys. “I quan teníem restriccions de corrent i durant uns dies que havíem d’anar amb espelmes! Això ara és impensable!”, l’acompanya Viñals. “En aquest país hi ha hagut uns anys de molta disbauxa, sense mesura – torna a agafar la paraula Llongarriu -, estàvem tots plegats massa ben acostumats, i ara paguem els excessos d’alegria. I es va anar fent una bola tan gran que veurem qui la pot aturar”.

Confien que els canvis polítics millorin la situació? Les arrugues de les cares dels presents s’encaminen a configurar semblants entre la incredulitat i la resignació davant la formulació de la pregunta. Finalment qui parla és Joan Peredejordi, de 85 anys, que fins ara s’havia mantingut en un discret segon terme. “No, gens. I ja m’agradaria tenir més esperances, perquè és ben trist veure gent de la meva edat que els costa tant arribar a final de mes, i que pràcticament no poden fer altra cosa que estar-se a casa perquè no es poden permetre cap despesa”, explica. “Els romans, quan tenien problemes com els que tenim ara, agafaven una mena de gestor, una persona que posés els punts sobre les is, i li donaven un any perquè ho sanegés tot. De tant en tant hi ha d’haver algú que posi les coses al seu lloc”, considera Llongarriu. Potser no hem canviat gaire des de l’Imperi Romà.

La feina dels néts
De ben segur són més els fulls que han arrencat ja del calendari que no pas els que els resten per passar. La preocupació intensa, doncs, és per al present, per a allò immediat, però també tenen la mirada i el pensament posats en el futur dels seus, sobretot dels néts. I això és el que més els amoïna de com estan les coses. “Abans era habitual treballar a la mateixa empresa 25 anys, o més, hi havia certa estabilitat, i en canvi ara...”, diu Carme Martínez. “Les fàbriques ja ens venien a buscar quan estàvem estudiant, ens agafaven i començàvem fent d’aprenents, i anar pujant de mica en mica”, recorda Jaume Viñals. No obstant, Agustí Llongarriu no considera que ara ho hagin de tenir més difícil que el que ho van tenir ells: “Surten més preparats, molt especialitzats, nosaltres teníem els estudis bàsics i prou. Ara, també és cert que hi ha molta més demanda, més persones que volen treballar del mateix”. “Sí, i ho tenen més fàcil per anar a treballar fora, a d’altres països d’Europa, que no pas nosaltres. Però no sé si aquesta solució els acaba d’agradar...”, dubta Martínez.

Algunes coses del món d’avui des d’ulls que ja n’han vist de molts colors, però de segur que no per això deixen de sorprendre’s tot sovint per tons que, fins i tot per ells, els eren fins ara desconeguts.